Subscriu-te

Crítica

Miguel Poveda, el triomf de la feina ben feta

Miguel Poveda (fot d’arxiu)

Per Jordi Urpí

La de dilluns (23 d’abril de 2012) va ser una jornada d’aquelles que comencen i acaben rodones. Des de bon matí, la família i les amistats deixen caure sinceres i senzilles felicitacions per l’onomàstica que t’activen el bon humor. Durant la resta del dia, el protagonisme de les roses i els llibres aconsegueixen que oblidis gairebé tots els problemes (t’afectin d’una manera més o menys directa o no) que t’envolten. I al vespre, al Palau de la Música Catalana, rebles el clau amb un concert excel·lent ofert per un artista de referència. Es pot demanar més? Sí, sempre es pot demanar més. Però a mi em sembla molt més intel·ligent, abans que somniar contínuament amb truites, valorar allò que tens o t’ofereixen.

I així va ser que vaig acceptar, encantat com la resta d’assistents, la demostració d’estil, de força i de coneixement que Miguel Poveda i el seu grup ens van regalar per la diada de Sant Jordi (versió d’El cant dels ocells en clau de buleries inclosa). L’ovació amb què es va saludar el final del concert de Miguel Poveda va ser del tot merescuda, el premi a un creador que a l’escenari es troba còmode i segur, que es mostra generós amb el seu públic (van ser dues hores de bona música i poca retòrica), que domina el temps i la dinàmica de l’espectacle i que fa molt evidents la seva passió i les seves capacitats quan s’expressa a través de la música.

Combinació exemplar de professionalitat i sentiment, el concert va repassar tot el repertori del nou disc de Poveda, ArteSano (Universal Music, 2012), des de l’inici sobri amb la soleá “Con-vivencia” i la malaguenya “De la peñaranda” (dues peces en què Poveda es va acompanyar de la guitarra del seu amic Chicuelo) fins a l’explosió final de la buleria “El alfarero”. També va deixar detalls dels camins de frontera que el cantaor badaloní sempre ha buscat, com les percussions “exòtiques” que van acompanyar els tientos “Cómo ser tan sabio” o el sentit de l’humor que va demostrar a “Triana, puente y aparte”, uns tangos en què va compartir uns divertits passos de ball amb la Lupi.

Sempre envoltat de talent que reforça el seu cant, Poveda va obrir espais per al lluïment dels seus companys d’escenari, com els verdiales en què el protagonisme absolut va ser per a la Lupi (amb els seus impactants moviments de braços) o les dues cançons que va interpretar en duet amb l’emocionant guitarra de Manuel Parrilla (la minera “A Pencho Cros” i la seguidilla “Hondo y sin soga”). Tot un exercici de complicitat que va sumar la connexió que, des del primer minut, es va establir entre Poveda i un públic que esperava, amb gran expectació (en alguns casos, fins i tot excitació), el retrobament amb un dels nostres grans artistes. I ell no ens va fallar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *