Subscriu-te

Crítica

Mínima orquestra monumental, amb veu de luxe

Un instant d’aquest concert de l’OCM al Petit Palau
Un instant d’aquest concert de l’OCM al Petit Palau

ORQUESTRA CAMERA MUSICAE (OCM). Núria Rial, soprano. Dir.: Tomàs Grau. Obres de Toldrà, Rodrigo i Txaikovski. PETIT PALAU. 5 D’ABRIL DE 2014.

Per Josep Pasqual

La música és un camp artístic gratificant. Poques expressions deuen tenir una versatilitat tan àmplia a tot nivell, des d’espais escènics de tota índole fins a estructures formals interpretatives d’un diversitat inusitada, que permet que a qualsevol hora i a qualsevol espai es pugui generar l’estètica oportuna. Davant de tanta llibertat, sembla curiós que en un camp on no res és imprescindible sovintegin els peatges per fer-se un camí. I si aquest camí és el professional, només la moneda de la qualitat aixeca barreres.

Diu la historiografia que el Souvenir de Florence va tenir una gènesi un pèl complexa. A les seves cartes, Txaikovski explica de primera mà que va arribar a dubtar de la seva creativitat mentre la componia, una cosa que sobta tenint en compte que es trobava en plena maduresa artística. Bé sigui per aquest atac d’inseguretat segurament fictici o per un zel d’exigència, bé sigui per la novetat que li va suposar escriure un sextet de cordes (el format original de l’obra), és cert que l’obra no es va publicar fins més de dos anys després de l’estrena, convenientment revisada de cap a cap en diferents ocasions, poc abans de la desaparició de l’autor. La versió per a orquestra de cordes mai no va poder rebre el vistiplau del seu propi autor, però jutjant per la versió que en va oferir l’OCM, cal pensar que difícilment n’hauria tocat gaire res més. L’intimisme de la versió reduïda es veu àmpliament magnificat amb la tímbrica de la versió augmentada, i li dóna un toc de preciosisme que algunes de les cordes es van encarregar de remarcar a bastament, entre les quals, les cordes greus. Violoncels i contrabaixos van fer brollar a doll el romanticisme més exacerbat de les escenes més carismàtiques de l’obra, especialment remarcables en els moviments finals d’arrel més popular. Amb tot, va ser en el moviment lent on el corpus de l’OCM va semblar trobar-se més a gust, amb un treball de dissecció cel·lular gairebé transparent que va deixar en l’aire totes les emocions.

La soprano Núria Rial. © Mercè Rial (foto d’arxiu)
La soprano Núria Rial. © Mercè Rial (foto d’arxiu)

Les dimensions del Petit Palau són una delícia per als recitals. Trobaríem sales amb acústica més definida a Barcelona, però sens dubte quan una veu arriba al grau de detallisme expressiu i de musicalitat que assoleix Núria Rial, és un regal poder-la observar i copsar de ben a la vora. Amb el seu timbre de veu tan acabalat i suggerent va fer navegar amb entusiasme tot un auditori entre l’exuberància de la Cançó de comiat, la candidesa de Canticel i l’extraversió de Platxèria, tres de les cançons de Toldrà amb què va obrir la primera part del concert. El caràcter segurament més decidit de les cançons de Rodrigo van permetre a la soprano afermar-se en un fraseig meticulós que va exposar amb especial dedicació en La inquietud primaveral de la donzella, de la qual va fer una versió captivadora.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *