Subscriu-te

Crítica

Minkowski torna a dirigir Bruckner amb l’OBC

El director Marc Minkowski (foto d’arxiu)
El director Marc Minkowski (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. Dir.: Marc Minkowski. Fauré: Pavane. Roussel: Simfonia núm. 3. Bruckner: Simfonia núm. 3 (1873). L’AUDITORI. 12 de gener de 2013.

Per Lluís Trullén

En el decurs de les tres dècades que el director parisenc Marc Minkowski porta vinculat amb el conjunt Les Musiciens du Louvre, les renovades interpretacions de les obres del període barroc –predominantment francès– l’han convertit en un referent de les interpretacions històriques. Però Minkowski, lluny d’especialitzacions, ha obert el seu camp interpretatiu a autors com Schubert, Mendelssohn, Mozart i  Bruckner i la seva presència al capdavant d’orquestres simfòniques i filharmòniques més rellevants resulta cada cop més habitual. Minkowski tornava a dirigir l’OBC després que al mes de maig de 2010 afrontés la Simfonia núm. 0 de Bruckner i novament la seva interpretació tenia en l’obra del compositor austríac el punt àlgid del programa. Minkowski és un director de gest claríssim, que sap cuidar els equilibris de sonoritat, que cerca un resultat sonor sempre preciosista i la fina execució esdevé premissa de les seves interpretacions.

La música francesa de la deliciosa Pavane de Fauré i de l’eclèctica i variada Simfonia op. 42 de Roussel, l’obra més reeixida del seu catàleg, compartint protagonisme amb el ballet Bacchus et Ariane, va centrar la primera part del programa. Interpretacions correctes, refinades en l’obra de Fauré i altament dinàmica en la de Roussel, però que en definitiva tampoc no van aportar res de nou quant a criteris interpretatius.

La segona part, monogràficament dedicada a la Simfonia Wagner de Bruckner, va assolir una dimensió musical diferent. Minkowski es va trobar comodíssim en el delicat segon moviment, amb una bona resposta orquestral i omplint de matisos les contínues referències wagnerianes quant a relacions d’intervals que produeixen una inestabilitat harmònica que s’aproximen a la atonalitat, o en el tractament brillant de la corda que sembla evocar el Tannhäuser. Però aquesta partitura de Bruckner –en la versió original de 1873–, amb el seu dinàmic tercer moviment i amb l’eclèctic i fins a cert punt confús darrer apartat, va rebre una resposta orquestral correcta però sense arribar a la monumentalitat ni a l’emoció desitjada. Tècnicament resultava una versió impecable, però a l’expressió li va mancar un aprofundiment que recalés en tota la càrrega extramusical i evoqués aquella espiritualitat latent en l’obra de Bruckner. Les versions de 1877 (amb la referència discogràfica de Solti) o de 1888 amb la de Celibidache resulten –per les correccions efectuades pel compositor– més emotives que la del 1873, una versió original que es va resoldre amb un fracàs notori en la seva estrena a Viena i que explica les seves successives modificacions.

El concert es va moure dins de la correcció, però va distar d’altres actuacions més reeixides de l’OBC escoltades aquesta temporada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *