Subscriu-te

Missatge musical

LA TRAVIATA de Verdi. Llibret: Francesco Maria Piave, basat en l’obra La dame aux camélias d’Alexandre Dumas, fill. Maite Alberola. Albert Casals. Luis Cansino. Carlos Enrique Ortiz. Anna Tobella. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Dir. musical: Xavier Puig. Dir. escènica: Carles Ortiz. TEATRE LA FARÀNDULA DE SABADELL. 19 de FEBRER DE 2020.

Quan fa molt temps que un no ha publicat un comentari sobre una representació de La traviata, s’agleven un enfilall de records a la memòria. Des de la primera crítica a «El Correo Catalán» l’any 1973 –la del cèlebre gall de la Caballé–, passant per la impecable de la Gruberova, amb Kraus i Brendel, però amb l’estil de la protagonista ben lluny del cànon que havien imposat l’Olivero i la Callas, fins a una representació interrompuda per la pluja a Peralada amb una Ainhoa Arteta al seu millor moment, que semblava encarnar realment el personatge. També em ve al cap, pel contrast escenogràfic amb totes les precedents i subsegüents, la producció d’Andreas Homoki vista a Leipzig el 1998 amb una impressionant orquestra de la Gewandhaus dirigida per Jiří Kout.

En aquest cas, una novetat important era que el nou director titular de l’Orquestra Simfònica del Vallès, Xavier Puig, dirigia una òpera a La Faràndula de Sabadell. La prestació musical va ser de primera categoria, no en va el director ja porta un llarg camí dirigint aquest títol. Realment, en la circulació d’aquesta producció en d’altres nou ciutats catalanes es difondrà una bona dosi de bon gust musical.

El planteig del repartiment s’havia fet amb seny: apostant per un valor segur com la soprano valenciana Maite Alberola –que fa set anys ja havia encarnat el mateix personatge a Sabadell– i l’aposta per un valor jove en el paper d’Alfredo com és Albert Casals, format a l’Escolania de Montserrat. El risc, que sempre hi és, va condicionar el projecte: una infecció vírica afectava els dos protagonistes i així ho van fer saber anunciant-ho al públic, demanant comprensió i fent l’esforç corresponent per no haver de cancel·lar la funció.

L’Alberola, amb molt d’ofici, va superar els esculls del primer acte i, tot i palesar l’inconvenient anunciat, va estar molt convincent en el segon i tercer actes. Contribuïa involuntàriament al tòpic que diu que calen dues sopranos diferents per cantar La traviata, ja que si s’excel·leix en el primer acte no s’és convincent en els següents. Si es fan bé el segon i tercer, s’haurà patit al primer.

Quant al tenor, molt rígid al principi, un cop anunciada la indisposició va semblar més alliberat i va actuar amb naturalitat al segon i tercer actes, tot servant la veu una mica velada, però fent creïble el seu personatge.

A causa d’això, qui va agafar més força de l’habitual, tot i que al principi de la difusió d’aquest títol era considerat el segon protagonista, va ser el baix Luis Cansino en el paper de Giorgio Germont, que amb una gran potència vocal, quan la modulava, assolia exquisideses interpretatives i que com a iniciador del drama en tallar l’aventura amorosa dels protagonistes, va deixar clar el seu procés de penediment per l’error basat en els convencionalismes d’aquell temps.

En l’extens repartiment van sobresortir Carlos Enrique Ortiz com a Gastone i Anna Tobella com a Flora Bervoix. Bona actuació del cor que dirigeix el mestre Daniel Gil de Tejada, també director musical dels altres dos títols de la temporada.

És difícil escenificar La traviata, ja que és un drama que es sustenta en les convencions ètiques d’una època concreta no trasplantable. Tampoc no es poden acceptar com actuals els supòsits humorístics, per exemple quan el llibret pinta que un grup de toreros se’n van de festa a París, i els assistents a l’elitista timba de joc els retreuen que, com els han explicat, mentre a Madrid un matador ha de liquidar cinc toros en una mateixa tarda per aconseguir el favor d’una bella, a París, on els cors són més tendres, els basta folgar tot mostrant la seva gosadia en els riscos del joc per aconseguir-ho. A la producció de Sabadell, la indefinició en el vestuari masculí i la servitud d’una mateixa estructura que valgui per als tres actes i transportable per a la gira, la fa només creïble al saló parisenc de Flora Bervoix.

Cal esperar que la possible millora de les afeccions vocals del primer dia i el corresponent rodatge farà que les representacions guanyin nivell. A Manresa i Vic hi ha previst un canvi de la parella protagonista. A La Faràndula, com quasi sempre, molts aplaudiments i un ple absolut.

Imatge destacada: (c) Toni Bofill.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *