Subscriu-te

Crítica

Moment cobla

Cobla Catalana dels Sons Essencials. © Ivan Autet

Per Josep Pasqual

La Fira Mediterrània que tot just ha tancat la 14a edició, ha dedicat una bona part del programa a la faceta menys encotillada i més engrescadora de la cobla. Música, molta, amb alguna sardana; de sardanisme, gens.

En un aparador com és la Firade Manresa, es feia estrany que el tractament de la cobla fos tan discret. És cert que el nombre de propostes amb components escènics i comercials no havia estat mai tan alt com ara, un argument de prou de pes tenint en compte que l’objectiu d’un mercat és el comerç. S’hi copsen sensibilitats, s’hi observen tendències, i s’hi compren espectacles. Les cobles mai hi havien presentat tantes possibilitats, i enguany la seva sonoritat ha estat molt més present que mai. Amb qualitat, amb varietat i amb professionalitat.

El documental La sardana, dansa nacional? que s’hi va presentar i que aviat emetrà Televisió de Catalunya ho va mig deixar en evidència: segurament sense pretendre-ho, l’evolució del sardanisme està provocant un esvoranc entre la cobla i la festa sardanista. És una afirmació que pot provocar incomprensions, ràbies i incontinències, però és tan clar com això. Com a formació instrumental, la cobla se sent cada cop menys part dels paràmetres d’una festa que artísticament no la potencia. La necessitat artística i creativa obliguen, i la cobla, que demostra que pot trencar uns límits que li vénen imposats, busca altres camps. És un fenomen que ja fa anys que es palesa, i que enguany s’ha fet molt evident a la “Factoria d’Arrel” en propostes d’orfebreria com el Duet de tenora i acordió de Jordi Molina i Perepau Jiménez, o en propostes més festives com Fiscorn Diatònic que fusiona fiscorn, acordió, contrabaix i guitarra. Fins i tot s’ha vist aquest efecte en la coreografia La muntanya al teu voltant de Cesc Gelabert, un divertiment apassionant i distès sobre la sardana dansada que també ofereix perles sobre l’evolució musical. Però sobretot s’ha vist en l’evolució de l’estètica per a cobla amb tres propostes bàsiques.

Cobla Catalana dels Sons Essencials

El discórrer musical de Marcel Casellas és una mena de conte de mai no acabar. Transsardània, La Principal del Metro,La Principal de la Nit… L’historial denota inconformisme, inquietud i recerca d’aquell so que sorgeix de l’esperit, d’aquell sentiment que es balla sol. I tal i com passa amb l’evolució de l’art en general, gira el món i torna al Born. O dit d’una altra manera, a l’essència, que en aquest cas són el ritme i la tímbrica. Res de cotilles, res de plantejaments tancats, res d’obsessions. Fora partitures, fora formacions estereotipades, fora complexos… i a gaudir. La improvisació i el talent com a única regla.

Quant a espectacle, la proposta va estar mancada d’un punt de maduració. Per exemple, si el músic ha de ser un animal escènic, ha de perdre la por a l’escenari i mostrar-s’hi desimbolt. En tot cas, amb una formació d’aquest nivell interpretatiu, la platea no té més remei que rendir-s’hi. S’hi va poder copsar algun cop escènic elaborat, com ara els cants litúrgics introductoris de l’havanera i el ball pla, i també el discurs argumental sobre les diverses rítmiques de la música popular catalana, que va servir de fil conductor. Però el que va esdevenir genial van ser intervencions extraordinàries com les de l’Ivó Oller a la trompeta i la calidesa d’un so de tible impagable com el de Jordi Campos, entre d’altres. Viatjar musicalment de Nova Orleans al Magrib amb parades a Lladurs i l’Empordà en una mateixa escena és una cosa que només es poden permetre veritables asos de la interpretació musical, i aquesta formació es va demostrar elaborada en essència.

La Principal de Júpiter. © May Zirkus

La Principal de Júpiter

La reivindicació és un dels leitmotiv de l’obra creativa de Marc Timón. De fet, el nom de la formació ja evidencia un cert sentiment de disconformitat, de voluntat de canvi o, com a mínim, una mena de sentir-se com un estrany en un món comú. Els jupiterians van utilitzar al Teatre Conservatori tot d’eines conegudes i en van eliminar els límits preconcebuts que se’ls atribueix. Estèticament, estructuralment, formalment, tímbricament… En l’òrbita escènica, entesa com a espectacle, a la proposta encara convé donar-li un parell de voltes, però a nivell interpretatiu, el resultat es va fer sublim.

Dues sardanes del mateix Timón van fer de preàmbul introductori del sancta sanctorum del concert, la Missa funky en Fu menor, una obra per a cobla, veus i trio elèctric que fa aparèixer la denúncia i la reivindicació des de la primera paraula i la primera nota. Només el fet de barrejar formacions instrumentals a priori irreconciliables, i juxtaposar estètiques en principi tan dispars com els ballables discotequeres dels setanta, elements de la tradició aborigen i tibetana, el hip-hop, el rap i el funky salpebrades ocasionalment amb ritme de sardana, ja configuren una mena de poti-poti que als neòfits els ha de costar de pair. I més, si l’objectiu és interpretar una missa amb una cobla com a element central. Si la intenció era demostrar la versatilitat de la cobla i la ductilitat de la seva sonoritat, a fe que van quedar palesos. I amb uns ingredients tan ferranadrianescos, el mínim que pot passar és que el públic hagi de recapacitar després d’haver-ho consumit. Probablement, també un dels objectius principals de la proposta. I també a fe que el va assolir. Tot i la densitat.

Roger Mas amb la Cobla Sant Jordi. © Gerard Font

Roger Mas i la Cobla Sant Jordi, en concert

Amb les passions que és capaç de provocar Roger Mas, que la seva havia de ser una de les propostes estel·lars de la Fira Mediterràniaestava escrit. Va ser una de les que va exhaurir les entrades més ràpidament; i tot i que aixecar tanta expectació és arriscat, no va defraudar. De totes les propostes de cobla, aquesta és la que va lluir un conjunt instrumental més “formal”. Uniformes, corbates, faristols, situació de cadascú al seu lloc… ordre, molt d’ordre. I de fet, tenint en compte el tractament musical que atorga a la cobla els arranjament de Xavier Guitó, gairebé no podia de ser d’una altra manera. Suport harmònic del metall i contracants instrumentals al solista, solos melòdics de genialitat virtuosística en els intermedis vocals… Un paper similar al de les orquestres simfòniques en recitals lírics. L’ordre era imprescindible.

I també la proximitat amb el públic. D’això se’n va encarregar el mateix cantautor, que va teixir tot un recital gairebé sense fissures. Fins a quinze temes, entre els quals un parell de sardanes alla Mas; una de signada per Guitó i inspirada en El rei de les coses que va servir d’introducció, i una de record al seu avi, a tall d’entremès instrumental. I cançó. Cançó pròpia amb un ampli repertori en què cal destacar la corprenedora Emboscat, una estrena per a l’ocasió en format gairebé d’ària verista, i la introspectiva El dolor de la bellesa, amb un fantàstic Carles Herruz a la trompeta. I també cançó versionada amb la qual va sorprendre els d’aquí i els d’allà. En italià, en basc, en francès… En Roger s’excusava en una espectacular L’àliga negra pel seu accent solsoní (com si no tinguéssim cadascú el nostre), però precisament on més es va fer notar aquest tret localista va ser en la copla titulada La bien pagá, en una versió tan allunyada de l’univers en què la tenim mentalitzada que va semblar una obra nova. I no precisament perquè el fons instrumental fos de cobla, la Sant Jordi, de la qual cal rememorar moments excepcionals com el de la rèplica melòdica del tible de Marc Timón en Si el mar tingués baranes, l’epíleg de tenora d’Enric Ortí en Caminant, o l’abric instrumental de tota la cobla en Emboscat.

Mas ha dit més d’una vegada que situa el so de la cobla entre allò culte i allò salvatge. Pels resultats, ha quedat clar per quina faceta ha optat, evident en l’equilibri amb la veu i en el refinament del tractament, i fins i tot en una tan presumptament feréstega peça com La Santa Espina, una de les propines. I que sigui per molts anys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *