Subscriu-te

Crítica

Monotonia amb l’Andreu Zaragoza Quartet

Andreu Zaragoza (foto d’arxiu)

CICLE JAZZ AL TERRAT DE LA PEDRERA. 27 DE JULIOL DE 2012.

Per Albert Suñé

Un dels concerts del cicle Jazz al Terrat de la Pedrera fou el que protagonitzà el quartet del guitarrista Andreu Zaragoza, el qual estava acompanyat pel saxo tenor novaiorquès Seamus Blake –que ha actuat més d’una vegada a Catalunya–, Abel Boquera (orgue) i Ramon Prats (bateria). El combo presentà el seu darrer disc, Quatriometry.

La idea d’oferir música de jazz al terrat del magnífic edifici de Gaudí és un encert… per a la gent a la qual la paraula comoditat no tingui cap mena d’importància. Ho diem perquè l’esmentat terrat no és precisament ample i està ple de desnivells units per escales. Això sí, aquests desnivells li donen una carta de representativitat única. Sobretot, si et trobes agombolat per superbes figures i xemeneies. I, a més, pots gaudir d’una magnífica vista circular sobre Barcelona, aleteja un ventet suau i paladeges una copa de cava.

Però precisament per tot això, no hi ha cap cadira. Per tant, la gent es veu obligada a seure en les esmentades escales. Moltes sense vista directa a l’escenari. Val la pena pagar vint-i-cinc euros per no veure els músics i seure a terra? La veritat és que ningú no en va fer cabal. La gent omplí el terrat, aplaudí cortesament el combo i canvià de posició cinc o sis vegades.

No discutirem mai la sapiència dels quatre músics del quartet. Tots tenen una tècnica indiscutible i han demostrat més d’una vegada el que valen. Però la música composta pel líder, un jazz contemporani lleugerament funk, es repetí de manera gairebé obsessiva. I això que els duets d’orgue amb guitarra o amb saxo, i de saxo amb guitarra podien donar molta més emoció a la proposta.

Però foren uns duets àtons, sense força, sense feeling. Sobretot tenint present que les harmonies no foren gens canviants. D’aquí el fet que a partir del segon tema ja tenies la lliçó ben apresa, ja que no saltà cap sorpresa. Per això el concert es desenvolupà fins a la fi enmig d’una monotonia considerable.

1 comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *