Subscriu-te

Montserrat Torrent, a cor obert

Torrens, Albert: Montserrat Torrent. La dama de l’orgue
432 pàg.
Ficta Edicions, Girona, 2020

Lliure, tenaç, lluitadora, d’idees clares…, així es mostra la matriarca de l’orgue a Espanya durant la segona meitat del segle XX, Montserrat Torrent (Barcelona, 1926), en aquesta biografia escrita entre el 2017 i el 2019 pel periodista musical Albert Torrens (Barcelona, 1979). L’autor amalgama el gènere de les memòries amb el de la biografia com a formats literaris. Ho aconsegueix a partir d’una estimable quantitat de fonts documentals –algunes de primera mà, com la de l’arxiu familiar, epistolaris i un dietari de la pròpia Torrent– i d’unes converses que van dur-se a terme amb la peculiaritat de la lectura de llavis i l’escriptura de les preguntes, a causa de la sordesa de l’organista.

Aquestes memòries es basteixen sobre un plantejament lògic i una estructura clara repartida en tres blocs principals i en vint-i-set capítols d’extensió proporcionada, tot establint un recorregut biogràfic des d’un to sempre respectuós i poc avesat a l’exaltació gratuïta. És a dir, s’hi traspua un periodisme objectiu, d’informacions contrastades, que no tendeix a opinar més enllà del deduïble expressat per la pròpia Torrent. Hi domina una ortodòxia i un sentit expositiu amarats per un llenguatge planer que informa, enllaça i acompanya el lector amb la discreció i el punt neutre de qui ha sabut llaurar-se una trajectòria de mèrit com a periodista musical, tant en mitjans escrits com radiofònics. Ho ha fet allunyat de “capelletes” i padrins evidents, sense negar una considerable atenció a la realitat propera i catalana, ni caure en la fal·lera per l’star system que embafa el gremi.

El primer bloc, “Preludi”, es basa en anècdotes i records familiars i d’època complementats per l’interessant apunt a l’entorn de la restauració de l’orgue del Palau de la Música Catalana el 1973. El segon, “Fuga”, concentra la vessant més teòrica del relat i desenvolupa la faceta de Torrent com a intèrpret i estudiosa, amb nombroses apreciacions sobre el repertori, la tècnica i la presència de l’orgue en l’àmbit litúrgic. És, doncs, l’apartat més específicament musical i trenca la linealitat en el repàs del periple vital que reprèn a la darrera part, “Coda”, on s’explica la seva activitat des dels anys setanta fins a l’actualitat i els reconeixements rebuts. Un epíleg breu aplega declaracions de la protagonista fetes els darrers anys, tot oferint una mirada sobre si mateixa, la vida, la vellesa, les malalties i la música.

En aquest cas, Albert Torrens trampeja bé una trava comuna en la majoria de comeses semblants, que cauen en el parany de convertir-se en una seqüència redactada de concerts i la seva recepció, com si es tractés d’una mena de dietari d’actuacions a la manera d’ampli reportatge o de crònica periodística. Encara que aquest model apareix amb recurrència, i a vegades amb llargs incisos que es podrien reduir en nombre i extensió, es presenta sintetitzat, en unes ocasions i, en d’altres, diversificat per digressions sobre institucions, entitats, temporades de concerts i personalitats. Algunes d’aquestes s’emplacen com a notes a peu de pàgina en la construcció d’un panorama enriquit per temàtiques, com l’ofici d’organista.

Aquesta monografia també es nodreix d’extractes d’articles, declaracions i ponències en què Montserrat Torrent denuncia la desconsideració i deixadesa de molts orgues a Catalunya, en critica els elèctrics i reclama la necessitat d’un sistema d’estudis adequat i qualitatiu. Tampoc hi falten observacions tècniques dels orgues que ha inaugurat i tocat, ni les seves inacabables ganes d’aprendre i un sentit del deure pedagògic cimentat en la modèstia com a essència per apropar-se a la música: una actitud coherent amb la seva profunda humanitat. Una humanitat viva en la lucidesa i el reflex d’una personalitat singular, de fi humor (boníssim el comentari sobre l’esposa de Ginastera a la pàgina 245!), de qui acabem coneixent facetes íntimes i algunes manies.

Per últim, l’edició compta amb un disseny de lletra clara –en part per no engruixir el nombre de pàgines, que arriba a les 426– i amb una selecció de trenta-una fotografies afegides en un feix de pàgines centrals setinades. No hi falta l’índex onomàstic –en ocasions, descartat per algunes editorials–, tot i no que inclou els noms dels indrets ni dels crítics referits. De la mateixa manera, s’hi enyoren uns annexos que recullin dades que podrien ser resumits en taules, fitxes tècniques o quadres sinòptics que facilitin consultes específiques, tant a professionals com a afeccionats. Per exemple: una llista dels premis, les distincions i els honors; un d’entitats i cursos on ha intervingut; dels enregistraments; dels orgues inaugurats o de l’ampli repertori interpretat i centrat en tres camps principals: Bach, l’ibèric antic –amb Correa de Arauxo com a baluard i compositor de capçalera– i la música contemporània, particularment l’espanyola i la catalana, amb especial èmfasi en la del compositor de Vilafranca del Penedès Josep Soler.

Sens dubte, Montserrat Torrent ha estat –i és!– una figura disruptiva com a dona, pedagoga i intèrpret en una època i un país, hereu de la dictadura franquista, i en un àmbit tan patriarcal com el de l’Església. El seu és un llegat a l’alçada del palmarès artístic i icònic d’un Pau Casals o una Victoria de los Ángeles, en un àmbit sense el prestigi ni la visibilitat del dels dos esmentats. I, com aquests, és un exemple de dedicació reflectit en uns principis i mestratge de vida, amb observacions que sovint van més enllà de la música, tal com recull aquest llibre més ben pensat del que sembla en una primera impressió. Un d’aquells que ajuden a escriure la història, la nostra història.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *