Subscriu-te

Crítica

Música de Mozart i del segle XX

© Assumpta Burgués (arxiu)

Temporada OBC. Frauke Oesmann, flauta. Magdalena Barrera, arpa. Dir.: Pablo González. Edgard Varèse: Intégrale. W. A. Mozart: Concert per a flauta, arpa i orquestra en Do major. Luciano Berio: Sequenza I per a flauta. Xavier Montsalvatge: Variacions sobre un tema anònim per a arpa. Mozart: Simfonia núm. 41, “Júpiter”. L’Auditori. 4 de novembre de 2011.

Per Lluís Trullén

La música de Mozart i de tres compositors del segle XX van configurar el nou programa de l’OBC que tenia la flauta de Frauke Oesmann –solista de l’OBC des del 2010– i l’arpa de Magdalena Barrera –solista de l’Orquestra des del 1986– com a protagonistes.

Un programa eclèctic en la contraposició d’estils que s’iniciava amb una brillant interpretació d’Intégrale, obra escrita a París el 1924 per a instruments de vent i percussió i que cerca una projecció de la sonoritat que configura un quadre de colors que més enllà de cercar temes melòdics, avancen en el temps d’una manera aparentment lliure però sàviament construïda per Varèse. Versió brillant, perfectament conjuntada sota la direcció de Pablo González i d’una rotunditat i fortalesa que mai no quedava renyida amb una intensa difusió del color. Com a contrast amb aquesta obra rotunda, la temprança que en tot moment emana del Concert per a flauta i arpa de Mozart, que l’alemanya Frauke Oesmann i l’argentina Magdalena Barrera van expressar d’una manera excepcional. Dicció nítida, frasejos delicats i una sonoritat acurada repercutien en diàlegs de gran bellesa. La frescor lírica que emana de l’“Allegro”, la bellíssima línia melòdica que avança de manera quasi màgica en l’“Andante” i la brillantor i naturalitat que emergeix del “Rondo” van tenir en les intèrprets dues interlocutores excepcionals. Un Mozart brillant però alhora temperat, que a la segona part va tenir una versió de la Júpiter, original en la concepció, amb una recerca innovadora quant a la sonoritat i amb tendència a l’elecció d’uns temps ràpids, contrastants i brillants, que en alguns moments, com en el cas de la fuga, van fer perdre, però, certa claredat en les entrades dels motius conductors. Va ser un Mozart plantejat amb energia i vitalitat, amb una volguda objectivitat d’allunyar-lo tant de versions excessivament “romàntiques” com d’altres historicistes, però que alhora semblava recollir tant la fortalesa de timbres de les primeres com la concepció de sonoritat de les segones.

El concert va tenir, a més, la participació en solitari de les dues solistes. Extraordinària la interpretació de la conegudíssima Sequenza I de Berio protagonitzada per Frauke Oesmann. La difusió de timbres, de colors, de sonoritats i l’atenció a construir un discurs ple de fortalesa i al mateix temps de sensibilitat –per extraure el màxim partit d’una de les obres més complexes del repertori escrit per a flauta sola– en van propiciar una versió brillantíssima. La curosa versió del lirisme inequívoc de Monstalvatge –de qui l’any vinent es commemora el centenari del naixement– i l’eclecticisme del seu ritme, van reviure en una versió idènticament brillant i suggestiva en les mans de Magdalena Barrera.

Un concert, doncs, en què es van retrobar l’esperit inequívoc mozartià i l’eclecticisme de tres dels grans autors del segle XX.

1 comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter