Subscriu-te

Crítica

Música necessària

La soprano Marta Valero (foto d’arxiu)
La soprano Marta Valero (foto d’arxiu)

11è SAN MIGUEL MAS I MAS FESTIVAL / MUHBA (30 Minuts de Música al Museu). Ensemble XXI de l’Orquestra de Cambra del Penedès. Marta Valero, veu i sprechstimme. Màrius McGuiness, direcció. Pierrot Lunaire d’Arnold Schönberg. MUHBA (Avantcambra del Saló del Tinell). 1 DE SETEMBRE DE 2013.

Per Mercedes Conde Pons

Un cop acabat el segon passi del Pierrot Lunaire d’Arnold Schönberg que tenia lloc en una Avantcambra del Saló del Tinell de Barcelona (MUHBA) plena a vessar, el director del Museu d’Història de Barcelona, Joan Roca, comentava entusiasta el bon acolliment que havia tingut el cicle –aquest ja és el tercer cicle de concerts al Museu d’Història que la Fundació Mas i Mas promou junt amb la institució esmentada– i com de bé havia encaixat dins el discurs propi del Museu d’Història. La música té un pes específic ineludible en el discurs històric d’una ciutat, i en el cas de Barcelona el té d’una manera molt especial, per l’extraordinari univers artístic que la música ha aportat a la fesomia visual, auditiva, social i històrica d’aquesta. Per tant, era necessari completar la programació d’activitats pròpies del Museu amb la inclusió d’un cicle específic que es dediqui a recuperar aquelles músiques que van ajudar a donar forma a la història de la ciutat, i que no necessàriament ocupen les programacions habituals de les sales de concerts. Aquesta és la voluntat d’un cicle com el que acull el MUHBA i que, amb audicions diàries al llarg de tot un mes, recupera i recorda els compositors, els intèrprets, les obres i les iniciatives ciutadanes que temps enrere van col·laborar per fer de Barcelona la ciutat que ara coneixem. Només per això aquest cicle ja es pot considerar necessari.

Com també és necessari donar a conèixer aquelles obres cabdals del repertori europeu que, d’alguna manera, han suposat un abans i un després en la comprensió de l’univers musical i que, per múltiples i diversos motius, no es programen sovint. És el cas, per exemple, d’una obra com el Pierrot Lunaire d’Arnold Schönberg. En el marc de la temàtica entorn de la qual ha girat aquest cicle de concerts Mas i Mas-MUHBA, “Música, Noucentisme, Barcelona”, calia recuperar una de les obres més significatives del catàleg del músic vienès, que va ser estrenada a Barcelona en plena època modernista, gràcies a l’impuls d’una associació –l’Associació Música da Camera– que enguany faria cent anys (al llarg d’aquest any 2013 la «Revista Musical Catalana» ha publicat en la seva versió en paper una sèrie d’articles evocant aquella institució cívica cabdal en l’àmbit musical de l’època, escrits per Xavier Chavarria, al seu torn director artístic d’aquest cicle de concerts).

Amb una magnífica xerrada introductòria al concert a càrrec de Josep Barcons, els oients van poder descobrir algunes de les claus per introduir-se en un obra que, sense anestèsia, pot resultar críptica i inaccessible. L’afició numerològica de Schönberg, que en condicionà el número d’opus, la seva estructura interna i, fins i tot!, el mateix exercici de composició musical, suposa un repte per a les oïdes, però alhora és una de les raons que ajuda a entendre la imbricació d’Arnold Schönberg en un context prebèl·lic en què el compositor, abandonant definitivament la tonalitat, s’assimilava a l’expressionisme amb una música que respon a aquest lema: “El deure de l’artista no és fer coses belles, sinó coses necessàries.”

Arnold Schönberg va convertir l’encàrrec de la cantant de cabaret Albertine Zehme d’escriure música als poemes d’Albert Giraud, en una ocasió per mostrar la decadència d’una època en què s’ensumava l’horror macabre i cínic del que havia d’esdevenir un dels períodes més terribles de l’era moderna.

Dreimal sieben Gedichte aus Albert Girauds ‘Pierrot lunaire’ (Tres vegades set poemes de ‘Pierrot Lunaire’ d’Albert Giraud) distribueix en tres blocs els vint-i-un poemes que Schönberg va seleccionar de l’obra de Giraud per compondre aquesta mena de monòleg interior surrealista en què la poesia més excelsa amb la lluna com a protagonista es barreja amb les expressions més terribles de baixesa moral, en la veu femenina a mig camí entre la veu parlada (sprechstimme) i la veu cantada. Un cop assumit el caràcter noctàmbul i decadent de l’obra, resulta fascinant deixar-se endur per la complexa imbricació entre veu i instruments (vuit instruments repartits en cinc instrumentistes), que molt sovint acompanyen el significat del text amb subtils metàfores sonores. Complir els difícils requisits de l’autor és feina àrdua i l’èxit de la proposta rau principalment en l’execució precisa i segura de la complexa i delicada partitura. Els membres de l’Ensemble XXI de l’Orquestra de Cambra del Penedès (Víctor Pérez, violí i viola; Sergi Gili, flauta i piccolo; Ausiàs Garrigós, clarinet i clarinet baix; Cèlia Torres, violoncel, i Andreu Gallén, piano) van complir les expectatives amb escreix, gràcies en gran part a la ferma batuta del líder, Màrius McGuinness. Que el talent català i l’èxit de la formació musical catalana són certs ho palesen actuacions com aquestes, no ho deixéssim perdre… Menció individual mereix Marta Valero, amb una interpretació madura i efusiva, generosa però mai no desbocada, d’una obra que pot fer mal a l’instrument amb facilitat. La soprano va mantenir-se sempre en els límits de les seves possibilitats (més que generoses), posades totalment en funció del sentit de l’obra.

Amb aquest concert es cloïa el cicle de concerts d’estiu al MUHBA, organitzats en col·laboració amb la Fundació Mas i Mas, dins l’11è San Miguel Mas i Mas Festival. Un cicle necessari que omple un buit cobert de manera agraïda en un format i espai ideals.