Subscriu-te

Crítica

Natures de Dudamel (i Bernstein)

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

PALAU 100. Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks. Dir.: Gustavo Dudamel. Obres de Beethoven i Stravinsky. PALAU DE LA MÚSICA. 9 D’ABRIL DE 2014.

Per Jacobo Zabalo

Que la Pastoral de Ludwig van Beethoven no és ni molt menys una simfonia menor, dins l’opus de l’alemany, ho va tornar a confirmar una interpretació com la de Gustavo Dudamel al capdavant de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera. Una interpretació subtil i vivaç, molt atenta als detalls aparentment insignificants, que de fet ajuden a suscitar amb pregnància la idea d’organisme viu. No va ser, la del Palau de la Música, una versió planera o merament consoladora, basada en el lirisme de les melodies agradables que els dos primers moviments transmeten, sinó que –en la seva veritable complexitat– semblà preparar el camí per a l’audició de l’altra gran obra programada –La consagració de la primavera d’Igor Stravinsky–, reservada a una segona part summament vibrant. Certament, l’element desfermat o incontrolable de la natura només el representa Beethoven en un episodi cèlebre, “La tempesta”, episodi que ja s’anuncia en el trepidant tercer moviment. Dudamel optà per incidir en la proximitat de la ciclogènesi explosiva, evocadora de paisatges típicament romàntics –el sublim dinàmic és la noció kantiana que hi ha darrere–, com per preparar el frenesí ritual que havia de fructificar després de l’entreacte, per mitjà de la representació del sacrifici que escenifica el ballet musicalitzat per Stravinsky, una obra tan polèmica al seu temps –és conegut l’escàndol que suscità a París, el 29 de maig de 1913– com revolucionària. El director veneçolà se sent especialment còmode amb peces d’aquestes dimensions i transcendència, ubicades en un període crític i fascinant per a la història de la música (de final de segle XIX a començament del XX), tal com va demostrar amb l’Orquesta Simón Bolívar a L’Auditori fa uns anys oferint una extraordinària versió de la Simfonia Alpina de Richard Strauss.

La intensitat de la direcció del jove mestre Gustavo Dudamel, una de les característiques que en justifiquen la reputació, es manifestà de manera notòria a partir d’aquell tercer moviment –després d’un segon més lànguid que líric–, tot mantenint-se així ja fins a la fi del concert, fins i tot en el sempre emotiu “Finale”. La virulència s’intueix llavors com una realitat suprasensible, una certesa que qüestiona els límits d’allò audible i també obre la porta a una experiència estètica poc o no gens confortable. La pau, l’assossegament espiritual amb què Beethoven finalitza la seva Pastoral, en cap cas anul·la la veritat tremenda que aquell episodi evoca amb eloqüència epocal –en la línia d’altres de les seves manifestacions artístiques, com en la Cinquena– i que ja al segle XX, un cop explicitat l’interès per les cultures alienes al progrés i al positivisme, explotaren artistes com Stravinsky o Picasso en l’àmbit pictòric (les seves Demoiselles daten del 1907). Si en la versió de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera la composició de Beethoven es desenvolupà amb espontaneïtat i dinamisme, conformant un tot orgànic, la lectura del ballet d’Stravinsky va créixer des d’un arrelament essencialment inestable, crític, com per fomentar l’èxtasi, la sortida d’un mateix: experiència dionisíaca, profundament musical que, lluny de compondre una imatge acabada o perfecta en la seva tensió interna, porta la dialèctica a l’extrem real. I és que La consagració de la primavera explica sense conceptes ni idees –d’acord amb la mentalitat de les civilitzacions arcaiques, incloent-hi la grega als seus inicis–, com la perpetuació de la vida requereix d’un vessament de sang, sigui simbòlic o real. Al ballet d’Stravinsky es tracta d’una dansa fins a la mort –o si de cas fins a la pèrdua de referències– per tal d’afalagar els déus i suscitar com a compensació la prodigalitat de la natura.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

En un document de valor humanístic impagable, en què el sempre apassionat Leonard Bernstein prepara una jove orquestra per a la interpretació d’aquesta peça cabdal –definida per ell mateix com a “jazz prehistòric”– es posa de manifest la dimensió tel·lúrica i absolutament primordial del ritu que representa La consagració de la primavera. El vincle entre fecunditat i mort difícilment s’entén en els nostres temps, perquè la temporalitat ja no es viu de manera circular, sinó lineal, i perquè la natura ha deixat d’aparèixer com a amenaçadora (donem temps al “canvi climàtic”, però…). Aquell “element desfermat” sembla estar sota control, i la necessitat d’una consagració, per tant, irrellevant. No obstant això, si el mestre Dudamel aconsegueix impactar i deixar empremta en l’oient –com, en efecte, aconseguí– imprimint ritmes furiosos a la partitura, fent ressonar estrepitoses i magnífiques dissonàncies, executades amb la merescuda monstruositat…; en altres paraules, si ens afecten, si ens oprimeixen o se’ns emporten aquests sons –ara celestials, ara infernals– tot i la prudent gestió dels instints en la nostra civilitzada quotidianitat, és que potser el monstre no ha marxat del tot. L’element irracional, o millor preracional, es conserva sota el fràgil control de la consciència, segons la retroalimentació implícita en el binomi freudià d’eros i thánatos. Per això, la cerimònia primitiva que palesa la peça d’Stravinsky, i que Dudamel va potenciar –gràcies a l’exagerada precisió de l’orquestra, rigorosament descontrolada quan va caldre– no pertany a una època en exclusiva, per molt que avui dia amb prou feines s’expliciti. Amb veu trencada i mirada subterrània, un Bernstein d’avançada edat reclamava a aquells alumnes l’element dionisíac: “I think you’re all too well mannered, trop bien eduqués.” I, exigint dels metalls un so de la terra, profundament gutural i, per tant, incomprensible: “It doesn’t make me sick… I want to feel sick.” Potser perquè aquest estat d’alienació –cerimonial o fisiològic– acostuma a ser passatger, i la vida tendeix a buscar una autoconservació en equilibri, el mestre Dudamel escollí com a encore una peça delicada i lleugera, exquisidament neoclàssica: el vals del Divertimento per a orquestra del mestre Bernstein.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *