Subscriu-te

Crítica

No ben bé un recital més de Raimon

© Raimon Molinari
© Raimon Molinari

RAIMON. Cor Mitjans de l’Orfeó Català. Quartet instrumental. PALAU DE LA MÚSICA. 8 DE MAIG DE 2014.

Per Jaume Comellas

Quan el crític porta mig segle escoltant recitals de Raimon –gairebé quaranta dels quals en època democràtica, o sigui sense els engavanyaments repressius que tant van marcar els primers temps de la seva trajectòria–, no li resulta fàcil destriar diferències entre els uns i els altres, perquè a més el format sempre s’ha mantingut estable, o almenys durant els llargs darrers anys: o sigui acompanyament de quartet instrumental, amb formació poc variada. I també s’ha mantingut estable el gruix del repertori. Tanmateix, i contradient-me, cada recital de Raimon és una manifestació diferent i és, també, una festa, una trobada amb un món, el seu, absolutament personal, propi, sense antecedents, i de ben segur sense escola.

La intervenció del Cor Mitjans de l’Orfeó Català. © Raimon Molinari
La intervenció del Cor Mitjans de l’Orfeó Català. © Raimon Molinari

Però posat a filar prim, hom diria que aquest recital de diferent ho ha estat més que d’altres. I no de manera destacada per la breu i ben rebuda intrusió en el format del Cor Mitjans de l’Orfeó Català obrint el recital amb justament dues cançons combatives: Diguem no i D’un temps, d’un país. No voldria caure en el recurs fàcil, però crec que l’atmosfera del Palau no era tan absolutament lliurada com en recitals anteriors. La raó, fàcil d’adduir, és que també hi havia circumstàncies diferents –el moment especial que viu el país en la seva cursa independentista i el seu recent posicionament sobre el cas. No vull anar més enllà en aquesta línia, al marge que crec que va influir que el recital acusés algunes caigudes de ritme o, en el context al·ludit de l’atmosfera, l’absència d’algun d’aquells habituals sospirs col·lectius de complaença a l’inici dels compassos d’alguns temes determinats, que van tardar molt a produir-se: sorprenent, per exemple, en una cançó tan especial i tan bella –i tan esperada– com Com un puny. Insisteixo que no voldria anar més enllà, perquè a la fi tot va acabar enmig d’un clima d’entusiasme desbordat, com sempre i, com sempre també, amb el gaudi d’aquestes cançons extraordinàries, insensibles i inalterables amb el pas del temps, dels gustos, dels corrents estètics, de circumstàncies i fins i tot dels relleus generacionals. Mentre que la inclusió d’algun tema nou, com I nosaltres amb ells –una interioritzada reflexió existencialista que no és fàcil de pair en una solitària primera audició– aportava testimoni d’inexhaurible vena creativa.

A part cal remarcar la permanència, també inalterable al pas dels temps, de la seva veu, que en una edat, sense embuts presenecta, manté una frescor, una energia i fins i tot un color, inalterables: crec, oimés, que ara, en aquest aspecte, gaudeix d’una època millor que fa un cert temps. Dues hores netes de cantar constitueixen una prova consistent.

Crec que, amb tot, caldria redimensionar a la baixa la durada dels recitals, car no tots els temes tenen el mateix nivell d’atractiu, i –qüestió de gustos personals– els arranjaments em semblen massa insistents en la parcel·la rítmica i, també cosa de gust personal, entre el cello i els clarinets, em quedo amb el primer. Però en aquesta observació ja potser m’estic gastant massa. La intensitat i profunditat de determinades melodies, la seva textura saborosament espessa, crec que encaixa més amb el cello que no pas amb l’estridència dura dels clarinets, especialment el baix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *