Subscriu-te

Crítica

Noces esplèndides a Friburg

© Lorenzo di Nozzi
© Lorenzo di Nozzi

PALAU 100. Freiburger Barockorchester. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Pietro Spagnoli. Rosemary Joshua. Konstantin Wolff. Sophie Karthäuser. Anett Fritsch. Marcos Fink. Isabelle Poulenard. Thomas Walter. Lore Binon. Natàlia Casasús. Magda Pujol. Dir.: René Jacobs. Le nozze di Figaro de Mozart (en versió de concert). PALAU DE LA MÚSICA. 3 DE DESEMBRE DE 2013.

Per Josep Barcons

Tot i fer-ho amb un gest gairebé anodí i repetitiu (i fins i tot desconcertant), René Jacobs va signar una versió excepcional de Le nozze di Figaro al capdavant de la Freiburger Barockorchester i va complir –i de llarg– les expectatives de l’audiència. El Palau de la Música estava pràcticament ple de gom a gom per veure-ho, i és que l’ocasió s’ho valia: un dels millors directors (quant a idees, si més no) del panorama de la música feta amb criteris històrics, al capdavant del que ja més d’un anomena “la Filharmònica de Berlín de la música antiga”.

Tractant-se del Palau de la Música, la versió que es presentava era, òbviament, una versió de concert. Però l’equip optà per fer-ne una lleu teatralització sense pràcticament attrezzo (tan sols un sofà a l’escenari) i sense altra escenografia que l’arquitectura de la sala. Lluny de trobar a faltar-hi els elements escenogràfics, la proposta fou un encert de cap a peus, que féu oblidar que no es tractava d’una representació. Perquè, de fet, ho era, i en tota regla. I amb el privilegi de comptar amb l’orquestra (veritable personatge principal) damunt l’escenari.

Ja des de l’obertura, Jacobs va deixar clares les seves intencions: plantejament brillant, fresc i jovial, amb tempi joiosos que –per més ràpids que poguessin ser– mai no feien la sensació de ser extrems, sinó summament orgànics i pertinents, la qual cosa féu que l’òpera no decaigués en cap moment. Així com no hi ha dubte que la Freiburger és un top one indiscutible, entre l’elenc de cantants no hi havia figures de primera línia. Però això, lluny de ser un demèrit, va ser una jugada intel·ligentíssima de Jacobs, perquè la versió a nivell vocal fou molt equilibrada, pràcticament cambrística, en què les veus no relegaven l’orquestra a un paper secundari. Des del seu coneixement profund de la veu (no en va Jacobs va iniciar la seva carrera musical com a contratenor), l’enfocament que donà als números de conjunt (tant en trios com quartets, com sobretot en els finale) va ser magnífic, i el treball vocal del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana estigué en tot moment a l’altura de les circumstàncies (incloent-hi aquí els dos breus papers solistes de Natàlia Casasús i Magda Pujol).

© Lorenzo di Nozzi
© Lorenzo di Nozzi

La proposta semiescenificada d’aquesta versió de concert deixà veure els bons dots actorals del repartiment. Konstantin Wolff signà un Fígaro més aviat modest de veu, però creïble i convincent, de caràcter més aviat lleuger. Menys convincent a nivell escènic però amb més presència vocal es mostrà Pietro Spagnoli en el seu paper de comte d’Almaviva, que tenia com a consort una delicada Rosemary Joshua, que exercí de comtessa prudent i ponderada, amb una serena introversió en el conegut “Porgi amor qualche ristoro!”. A nivell vocal, la Susanna de Sophie Karthäuser fou viva i brillant, tot i que a voltes (com succeí també esporàdicament en altres casos), adquirí un to líric que sobresortia tant de la dimensió cambrística com historicista de la versió. El Cherubino d’Anett Fritsch fou, senzillament, captivador; i –fent honor al nom– enamorà tothom des de la magnífica barreja d’innocència, gràcia, picardia i bellesa vocal. Thomas Walter com a Don Curzio i com a Basilio fou esplèndid també en la interpretació vocal, tot captivant, però, des del cantó oposat de Cherubino, amb malícia i enverinament. Des de l’elegància dels seus timbres respectius, Marcos Fink com a Bartolo/Antonio, i Lore Binon com a Barbarina van fer brillar els seus personatges, als quals se sumava la Marcellina d’Isabelle Poulenard, capaç d’unes subtileses gestuals estratosfèriques.

La temporada vinent és el torn de Don Giovanni i, l’altra, de Così fan tutte, també amb Jacobs al capdavant de la Freiburger Barockorchester. Si volen un consell, no es perdin aquestes funcions, perquè els reportaran la possibilitat d’escoltar el millor repertori en mans dels millors intèrprets. Gairebé en cada moment de la representació podran trobar-hi meravelles com va ser el cas amb aquestes Noces, amb un fortepianista –Sebastian Wienand– fantasiós en els recitatius, uns vents de somni, una corda potentíssima i unes idees brillants en la concepció global. Esperem que l’enllaç entre Jacobs, la Freiburger i el Palau no acabi sols en aquest projecte i que tingui una llarga continuïtat. Almenys fins que aquí sapiguem fer bé les coses i ens decidim a construir una Barcelona Barockorchester: no seria cap quimera i ens permetria tenir a prop el talent d’aquells joves músics del país (i no són pocs!) que estudien amb destacats membres d’aquesta orquestra de referència a nivell mundial. Mentre això no succeeixi, cal felicitar els que fan possible que puguem escoltar versions així!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *