Subscriu-te

Nou espai per a la lírica a Barcelona

LA TRAVIATA de Giuseppe Verdi. Òpera Metropolitana de Barcelona. Laura del Río. Albert Deprius. Lluís Sintes.  Dir.: Roberto Laborda. CASINO L’ALIANÇA DEL POBLENOU. 8 DE SETEMBRE DE 2019.

Qualsevol iniciativa per apropar el teatre líric més enllà dels circuits tradicionals (distants del gran públic) ha de ser benvinguda. I aquest és el cas d’aquesta Traviata, una producció duta a terme per l’Òpera Metropolitana de Barcelona, projecte nascut de l’entusiasme i l’empenta del director d’orquestra Roberto Laborda junt amb l’Orquestra Metropolitana de Barcelona. El lloc fou el teatre de l’Aliança del Poblenou, tot aprofitant la Festa Major del barri.

L’espectacle, encara que modest, presentà elements prometedors de notable qualitat que val la pena ressenyar. L’orquestra fou, sens dubte, l’element més compacte: Roberto Laborda va anar desgranant el drama de Verdi i Piave sense perdre el pols i amb fermesa, tempi força adequats, control de matisos i dinàmiques i moments especialment brillants, com les festes i els finals d’acte. L’efecte escènic, però, no sempre va respondre-hi amb la mateixa contundència. La direcció d’escena d’Albert Gràcia va pecar d’un gran estatisme, ja que no va aportar cap mena de dinamisme a l’escenari, ni tan sols en moments clau com el brindis. En canvi, cal valorar molt positivament l’actuació del Petit Ballet de Barcelona, que va donar un toc d’elegància visual a l’espectacle, sobretot a la festa espanyola del segon acte (sorprenentment no tallada!), que va realitzar vistosament sense caure en tòpics erronis. Des del punt de vista escènic cal comentar el final de l’òpera: encara que consisteixi en una versió estàndard de La traviata, el projecte en proposa una relectura interessant, en què Violetta mor als braços d’Alfredo i entona les seves últimes intervencions ja com a esperit. L’escena fou molt ben resolta teatralment usant un vel de forma metafòrica.

El trio de solistes principals va ser cabdal en l’èxit global de l’espectacle, tot i que amb força irregularitats. Laura del Río va ser una Violetta absent que no va aparèixer fins a l’últim acte. Del Río és una soprano lírica de veu ben modulada i amb matisos, però encara amb notables mancances tècniques i interpretatives per afrontar aquest paper, tal com van mostrar els problemes evidents als aguts del primer acte i, sobretot, en una interpretació actoral freda i distant, en realitat inexistent. En canvi, va reeixir al darrer acte, en què va brillar amb una interpretació excel·lent de l’“Addio del passato”. Albert Deprius, malgrat una impostació vocal errònia que li comportà problemes de fraseig i d’aguts, va ser un Alfredo teatralment molt creïble i apassionat, que malauradament no trobà el feedback de la seva partenaire. Per la seva banda, vam poder gaudir del retorn a l’òpera del baríton Lluís Sintes, que interpretà un Germont elegant i amb presència escènica.

La resta del càsting estigué encapçalat per una tríada excel·lent de personatges secundaris que val la pena ressenyar: la mezzo Maria Melnychyn com a Flora, el baríton Fernando Álvarez com el baró Douphol i el baix Domenico Laviola com el marquès d’Obigny. En la brevetat de llurs papers, aquests tres cantants van poder mostrar una gran solvència i professionalitat. Per últim, es va comptar amb la participació del Cor dels Amics de la Lírica de Barcelona, tot i que en intervencions força irregulars.

La funció finalitzà amb els aplaudiments entusiastes d’un públic absolutament entregat des del principi. Com a bis s’oferí el famós brindis, on tots els participants (públic inclòs) van gaudir de valent i essent un dels moments més brillants de la vetllada. I és que el principal mèrit d’aquesta producció és la seva capacitat d’haver entusiasmat el públic sense haver-li fet cap mena de concessió: ni talls, ni subtítols, ni traduccions, ni reduccions ni res similar. L’òpera s’oferí en brut, amb el risc que això pot comportar, i l’èxit de la proposta evidencia allò que fa temps que (jo personalment) crec: que al públic li agrada més l’òpera del que es pensa. L’única cosa que es podria objectar és que potser convindria anar sortint dels títols de capçalera, com ja fa algun altre teatre. En tot cas, cal valorar molt positivament aquesta iniciativa, com qualsevol altra que vulgui apropar l’òpera des de la qualitat i l’excel·lència. I segons el que sembla… “continuarà”.

Imatge destacada: Casino L’Aliança del Poblenou

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *