Subscriu-te

Crítica

Nova gran estrena

Danielle de Niese i Sarah Connolly. © Antoni Bofill
Danielle de Niese i Sarah Connolly. © Antoni Bofill

AGRIPPINA de Georg Friedrich Händel. Sarah Connolly. Franz-Josef Selig. Malena Ernman. Danielle de Niese. David Daniels. Henry Wadington. Dominique Visse. Enric Martínez-Castignani. Dir. musical: Harry Bicket. Dir. d’escena: David McVicar. Producció del Théâtre Royal de la Monnaie (Brussel·les) i el Théâtre des Champs Elysées (París). LICEU. 16 DE NOVEMBRE DE 2013.

Per Mercedes Conde Pons

Si l’any passat el Liceu “estrenava” una òpera de Rossini, Il turco in Italia, en una producció que ha estat valorada com la millor de la temporada 2012-13 en els Premis de la Crítica d’Amics del Liceu, enguany ha estat el torn d’una altra òpera inèdita al Gran Teatre del Liceu: Agrippina de Georg Friedrich Händel.

Saldant comptes novament amb grans obres i compositors de la història de l’òpera, el Liceu ha iniciat la temporada operística escènica (és a dir, amb un títol d’òpera representat) amb el millor dels seus paraments: grans cantants, bon rendiment orquestral i una producció escènica moderna però atractiva.

Després del desencisador inici de temporada amb els Concerts Verdi i les encara massa recents notícies de la marxa de Joan Matabosch i José Luis Basso, dissabte passat es respirava un altre ambient i el nou director general del teatre, Roger Guasch, es deixava veure pels passadissos del teatre. Sensació que el teatre torna a tenir rumb, malgrat que encara no hi hagi novetats substancials ni s’hagi acabat el termini per elaborar el pla director que ha de regir la nova estructura del teatre i les mesures per reequilibrar la balança d’ingressos i costos; com tampoc no es coneixen encara novetats sobre el procés de selecció del nou director artístic.

En qualsevol cas, dissabte el més important era l’òpera, i el que s’hi anava a valorar, al teatre de La Rambla, era la qualitat artística d’una temporada minvada però amb força caramelets a la butxaca. I un d’aquests, sens dubte, una Agrippina acompanyada no només de la novetat que en suposa l’estrena a Barcelona, sinó també acompanyada d’alguns debuts importants, com els de la soprano australiana Danielle de Niese o la mezzo Malena Ernman.

Sarah Connolly i Franz-Josef Selig; en segon terme, Dominique Visse i Malena Ernman. © Antoni Bofill
Sarah Connolly i Franz-Josef Selig; en segon terme, Dominique Visse i Malena Ernman. © Antoni Bofill

Òpera confegida principalment per números individuals de lluïment, la primera gran obra mestra de Händel –concebuda per al gust italià– és un títol llarg i amb una acció que en alguns moments pot arribar a decaure precisament per la constant interrupció de l’acció a causa de les nombroses i llargues àries en què cada personatge expressa els seus sentiments. I de sentiments n’hi ha molts, en aquesta òpera! L’ambició, la passió i l’amor sincer brillen per la seva omnipresència al llarg de l’òpera i, en aquest ordre, dominen la voluntat dels protagonistes. I és precisament això el que la proposta escènica que David McVicar ideà fa 15 anys per als teatres de Brussel·les (La Monnaie) i París (Champs Elysées) aconsegueix accentuar, tot dotant de moviment uns temps aparentment aturats. Així doncs, són moments estel·lars la borratxera de Poppea en sentir el rebuig –fals– d’Ottone a causa de les conjures d’Agrippina, tot interpretant l’ària “Bella pur nel mio diletto” i més endavant “Ingannata una sol volta” al segon acte, ambientada en un bar de copes; o els efectes que la cocaïna tenen sobre un histèric Nerone quan interpreta “Come nube che fugge dal vento” al tercer acte.

Naturalment, sense un actiu tan excel·lent en el pla tant vocal com actoral com el que hi havia a l’escenari, hauria estat difícil sostenir el ritme constant de l’acció. D’entrada, l’expectació se centrava en el debut a Barcelona de la soprano australiana Danielle de Niese, que també debutava en el rol de Poppea. La soprano va sorprendre per una veu de volum considerable i un timbre homogeni, acompanyada amb una expressivitat equivalent, tant a nivell musical com dramàtic. La seva rivalitat amb Agrippina –una Sarah Connolly superlativa en elegància musical i expressiva– s’accentuava escènicament per la similitud en el vestuari i alguna que altra complicitat fins i tot en les salutacions finals. Per algun motiu, però, l’òpera es diu Agrippina i no Poppea, i cal dir que Sarah Connolly va demostrar ser la dona del Cèsar molt més que un “projecte de muller” que representa Poppea en aquesta òpera.

Malena Ernman i Danielle de Niese. © Antoni Bofill
Malena Ernman i Danielle de Niese. © Antoni Bofill

Si Franz-Josef Selig no va sorprendre com a Claudio no va ser perquè fes un mal paper, ans al contrari, perquè ens té massa acostumats que les seves actuacions siguin sempre impecables, elegants i delicioses, fins i tot quan es deleix de passió per Poppea. Igualment que el ben tornat David Daniels –feia sis anys que no actuava al Liceu!–, que va retratar un Ottone tot bondat i bonhomia, amb un timbre rodó i amorosit. La gran sorpresa de la nit va ser Malena Ernman, mezzosoprano sueca de carrera polifacètica –va representar Suècia a Eurovisió el 2009, canta jazz i pop combinant-ho amb l’òpera i és una més que evident atleta–, que va fer seu un Nerone a mig camí entre Macaulay Culkin i Michael Jackson, amb una extraordinària prestació vocal i física, i provocant alguns dels moments més fascinants de l’acció.

En papers menors, Dominique Visse va tornar a ser ell mateix en el rol de Narciso, fet que no és cap comentari negatiu, perquè quan el cantant i actor francès porta al seu terreny els personatges que millor li escauen, com en aquest cas, l’èxit està assegurat. Henry Waddington va ser un correcte Pallante, el mateix que el Lesbos d’Enric Martínez-Castignani, tots dos molt solvents vocalment.

La feina d’anys que Harry Bicket porta desenvolupant al capdavant de l’Orquestra del Liceu per millorar el rendiment en l’estil barroc dels seus membres queda palès títol rere títol. Tenint en compte que alguns dels membres presents per a aquest títol són especialistes en el terreny barroc, cal valorar concretament que el so de la corda sense vibrato tingui l’afinació pertinent i fins i tot el vent metall soni “a la barroca”. Tanmateix, en aquesta ocasió el ritme i l’empenta imposada per Bicket resultà una mica apagat, cosa que en ocasions va fer decaure la tensió, sobretot en les pàgines lentes. Cal fer esment específic del clavicembalista Jory Vinikour, que en el seu doble rol d’intèrpret i actor damunt l’escenari protagonitzà un dels moments més hilarants de l’espectacle.