Subscriu-te

Crítica

Ofèlia Sala, Stravinsky i Schuldt, feliç cloenda a Vilabertran

La soprano Ofèlia Sala (foto d'arxiu)

SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Camerata Schubertíada. Ofèlia Sala, soprano. Dir.: Clemens Schuldt. Obres de Mendelssohn, Schubert, Toldrà, Stravinsky i Cervelló. ESGLÉSIA DE SANTA MARIA. 8 DE SETEMBRE DE 2012.

Per Jaume Comellas

Enmig de bravos insistits, majoritaris i escapats al llarg de tot el concert va acabar la vintena edició de la Schubertíada a Vilabertran. Una edició que ha ofert al·licients i satisfaccions denses i extenses i que ha mantingut un nivell d’assistència molt elevat.

Ja ho hem insinuat alguna vegada i aquest concert de cloenda no va ser excepció. A la Schubertíada de Vilabertran hom es troba sovint amb propostes imaginatives, al marge del comú. En aquest cas s’aplegaven compositors tan distants com els romàntics Schumann i Mendelssohn –tanmateix prou allunyats creativament–, el nostre Eduard Toldrà i finalment Stravinsky. Una barreja, insistim-hi, insòlita i tanmateix gratificant.

De Mendelssohn vàrem escoltar una obra primerenca, un exercici gairebé acadèmic, la Simfonia per a cordes número 1 escrita quan comptava dotze anys. Obra sense més transcendència que mostrar, ja, la finor de la inspiració del compositor, la seva elegància i un ofici  prou avançat.

Tot seguit una breu peça de Schubert, la preciosa “Salve Regina” de l’Ofertori número 3, que va servir perquè la soprano valenciana Ofèlia Sala, ben acompanyada per l’orquestra, creés un estat emotiu només a l’abast d’artistes autèntics. Ofèlia Sala és, al marge d’una cantant excel·lent –en el sentit objectiu de l’expressió–, una autèntica artista; o sigui una dotadora d’un plus especial, personal, il·luminador i elevador de sensacions inexpressables. En els breus minuts d’aquesta obra ho va posar en evidència d’una manera explícita. I ho va confirmar en el cant natural, exacte per a cada cançó, de l’aplec de les Cançons per a veu i orquestra de Toldrà. Un conjunt molt exigent per damunt de la seva aparent senzillesa, que necessita una elaboració finíssima de cada matís, de cada acord, de cada inflexió.

La segona part va ser ocupada per una composició inclassificable d’Stravinsky, el ballet Apollon Musagète, una obra encàrrec en què ens mostra un Stravinsky d’un classicisme molt exacte: ens referim al fet que quan hom parla de l’època neoclàssica, es pensa més en el referent barroc que en el del moment clàssic pròpiament dit. Aquí és un neoclassicisme fi del segle XVIII i principi del XIX, que es manifesta en una partitura amb una relativa atenció al component polirítmic tan propi del compositor rus, d’una bellesa plàcida, cambrística, mengívola amb un cert deix de superficialitat.

Aquesta composició va permetre el lluïment de la jove Camerata Schubertíada, aquesta formació de bolo, però amb un nucli dur estable de components, tots ells joves, que, com acostuma a passar en aquestes circumstàncies, uneixen a una preparació dia rere dia més sòlida, la joie de vivre musical que tan gratificant resulta. Això, naturalment, era plenament compartit pel jove director Clemens Schuldt, un nom molt jove –insisteixo en aquests circumstància– que sembla cridat a una carrera esponerosa. Si l’historial ho mostra, la seva actuació a Vilabertran en va constituir un tast molt estimable. Un nom que cal seguir, sense cap mena de dubte.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *