Subscriu-te

On hi ha hagut foc, sempre hi queda caliu

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

THAÏS de Jules Massenet (en versió de concert). Llibret de Louis Gallet. Plácido Domingo. Nino Machaidze. Celso Albelo. Damián del Castillo. Marc Pujol. Sara Blanch. Marifé Nogales. María José Suárez. Mercedes Arcuri. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Patrick Fournillier. LICEU. 1 DE MARÇ DE 2017.

Per Mercedes Conde Pons

“On hi ha hagut foc, sempre hi queda caliu”, “A músic vell, sempre li queda el compàs”, “Qui ha fet avui, farà demà”… són frases fetes en català que corresponen a la més comuna, en castellà “Quien tuvo, retuvo”. I si algun cantant en la història de l’òpera pot fer gala d’aquesta expressió és, sens dubte, Plácido Domingo. Superats els cinquanta anys de carrera, el cantant espanyol continua sorprenent el públic barceloní i –per extensió– de tot el món afegint nous papers –ara de baríton– al seu ja dilatat catàleg tenoril, en un recorregut digne ja fa temps de formar part dels rècords Guiness.

A la roda de premsa de divendres passat, Domingo responia amb rotunditat la pregunta següent: quins nous projectes i rols té previstos per a les properes temporades? “Estic preparant el paper de Posa al Don Carlo de Verdi”, en el qual debutarà a l’Òpera de Viena la temporada en què celebrarà el cinquantè aniversari del seu debut –precisament com a Don Carlo en l’òpera homònima de Verdi– i “faré Miller a la Luisa Miller de Verdi al Metropolitan de Nova York”. I malgrat que, entre somriures, es dolia també del sacrifici que suposa (a causa del seu frenètic ritme de treball al llarg de tota la carrera) no poder planificar l’agenda en funció dels esdeveniments esportius que tant li agrada seguir com a aficionat…, Domingo també és agraït amb la vida que li ha permès continuar cantant a una respectable edat sense caure en la monotonia ni en la possible decadència a què gran part dels cantants es veuen abocats sense remei.

Si d’alguna cosa serví la Thaïs programada aquests dies al Gran Teatre del Liceu, ha estat per demostrar que Plácido Domingo continua tenint coses per dir, tant a nivell musical com, sobretot, dramàtic. Ell és un animal escènic en l’amplitud de matisos que això comporta. El seu perfil és el d’un artista que supleix amb un simple gest, un simple arrufament de nas, l’angoixa que la veu ja no li permet mostrar com antuvi. Però a més a més, Domingo encara ofereix majoritàriament moments de goig vocal, no tant en forma d’una bellesa àurica, sinó més aviat com la del fruit madur que, caigut a terra abans que hagi donat temps de collir-lo, es troba al moment ideal de maduresa, tot just abans que es panseixi.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Els papers que Domingo encarna avui dia ja no llueixen ni una perfecció tècnica i vocal, ni una adequació estilística perfecta, sinó que destaquen per la seva capacitat de commoure el públic. Plácido Domingo té encara a les seves mans el poder inigualable de captar l’atenció de l’audiència amb la seva simple presència, un magnetisme que amb els anys s’ha vist incrementat amb una venerabilitat de difícil equiparació al món operístic. No és estrany, doncs, que una soprano de carrera internacional com Nino Machaidze, escollida pel mateix Domingo per cantar amb ell aquesta raresa de Massenet, només tingui paraules d’elogi i respecte cap al tenor –“és un somni fet realitat poder cantar al seu costat”– i que no li dolgui haver de compartir un protagonisme i, fins i tot, cedir-li’n una part substancial.

En aquesta versió de Thaïs, que gairebé s’hauria pogut rebatejar Athanaël i Thaïs, tots dos cantants van compartir un protagonisme no renyit, sinó equiparat per raons evidents. I és que Thaïs no apareix en escena fins ben avançada l’òpera, quan Athanaël ja ha fet gala del seu coprotagonisme en gran part del primer acte.

Si Plácido Domingo va destacar per presència escènica i un registre central encara elàstic i atractiu, Nino Machaidze no es va quedar enrere, amb una toilette ben adequada al rol seductor i sensual que protagonitzava. I si a la primera part lluïa un vestit color marfil que ressaltava la seva figura, al tercer acte lluïa un vestit negre, més cobert, que acompanyava el seu retir al desert i el lliurament a Déu. Des del darrer cop que Machaidze va cantar a Barcelona, un magnífic Il turco in Italia de Rossini en què la cantant lluïa panxa de vuit mesos d’estat de bona esperança, es pot apreciar una evolució en el cos específic de la seva veu. Sense haver perdut brillantor i flexibilitat en el registre agut –tal com va demostrar a bastament en el rol de Thaïs, creat originalment per a la soprano nord-americana Sybil Anderson, amant de Massenet– la veu de Machaidze sona ara més rodona, sobretot en el registre central, i contribueix a fer encara més carnal la seva actuació.

En una òpera en versió en concert, més encara si es tracta d’un títol poc sovintejat, és tan important la selecció de grans veus per als rols protagonistes com per als rols menors. A mig camí entre un tipus i l’altre, en el rol de Nicias, noble i amant de Thaïs, el tenor canari Celso Albelo no va poder lluir al màxim les seves prestacions; el seu no era un rol que destaqui pel lluïment del registre agut, quelcom en què el tenor espanyol és abanderat. El cantant no es va trobar del tot còmode en l’estil, si bé va complir notablement amb la comesa. Molt bon duo femení van ser la Crobyle de Sara Blanch i la Myrtale de Marifé Nogales, en rols secundaris d’escàs impacte musical però prou rellevància escènica. Més impacte tenia el breu però brillant rol de l’encisadora, Mercedes Arcuri, en la difícil comesa d’interpretar una melodia purament virtuosa i constantment ascendent al registre sobreagut, cosa que va superar amb facilitat. Completaren el repartiment María José Suárez en el rol d’Albine, l’abadessa del monestir que acull Thaïs, i les veus de Damián del Castillo, de gran rotunditat, i el baix Marc Pujol.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

La direcció musical de Patrick Fournillier, en el seu debut al Liceu, va ser una de les raons de l’èxit de la proposta. Fournillier va aprofitar la flexibilitat i la sonoritat típica de Massenet que l’orquestra manté fresca després de les funcions de Werther d’aquest mes de gener passat, per treure encara més suc a la partitura de Thaïs, si bé aquesta no és tan densa com la de l’òpera més coneguda del francès. Ara bé, en moments com la “Méditation”, potser el passatge més famós de tota l’òpera, el bon equilibri de l’orquestra va permetre gaudir de l’excelsa prestació del concertino de l’orquestra, Kay Gleusteen, un dels luxes dels quals pot lluir orgullosa aquesta orquestra. En canvi, al cor, amb una actuació destacada al llarg de l’òpera, li costà trobar l’empastament en els moments més delicats i, encara més, mantenir un volum mesurat, sobretot tenint en compte que l’orquestra –malgrat tractar-se d’una versió en concert– estava al fossat perquè l’escenografia de Quartett no deixava més espai a l’escenari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *