Subscriu-te

Oportunitats ben aprofitades

Katarzyna Balejko, mezzosoprano, Ben-San Lau, piano i Josep-Ramon Olivé, baríton (fotos d’arxiu)
Katarzyna Balejko, mezzosoprano, Ben-San Lau, piano i Josep-Ramon Olivé, baríton (fotos d’arxiu)

CICLE RESIDÈNCIES MUSICALS A LA PEDRERA. Josep-Ramon Olivé, baríton. Katarzyna Balejko, mezzosoprano. Ben-San Lau, piano. Àries i duets d’òpera. AUDITORI DE LA PEDRERA. 17 D’ABRIL DE 2016.

Per Xavier Chavarria

La lírica a casa nostra ha donat sempre grans veus, tant en el repertori operístic com en el de la cançó, i en cada generació trobem perles que s’aniran desenvolupant i que poden arribar molt lluny en un gènere duríssim i amb una altíssima competència. És ben sabut que les veus femenines hi arriben abans, per qüestions fisiològiques i de maduresa de l’instrument, i això fa que a certes edats –aproximadament per sota dels trenta– hi hagi ben poques veus masculines madures, consolidades i preparades per a papers d’envergadura. Però ara en tenim una que ja és “a punt de caramel”: una veu sòlida, bonica, amb personalitat i caràcter, tècnicament impecable i amb un interessant component actoral que li obre la porta al món operístic. Parlem del baríton Josep-Ramon Olivé, que va fer la seva tercera actuació en el cicle Residències Musicals a La Pedrera d’enguany amb un recital de duets i àries d’òpera acompanyat per la mezzosoprano polonesa Katarzyna Balejko i pel pianista anglès Ben-San Lau. Ja no parlem d’una veu prometedora –això encara valia per a l’actuació que va fer al Palau de la Música Catalana en el cicle El Primer Palau, fa poques temporades, i que li va valer un guardó–, sinó d’un baríton jove però de veu polida i ben treballada, de registre ample i agut generós, de timbre sorprenentment homogeni i, sobretot, amb molt bon gust i bon criteri a l’hora de cantar repertori líric. I a més, a l’escenari es troba d’allò més bé, s’hi mou amb soltesa, actua amb convicció i mira el públic de fit a fit. És cert que l’instrument li ha de guanyar en gruix i consistència, però la projecció de la veu és òptima; o que hi ha papers i caràcters que li escauen millor que d’altres –a ell i a la seva veu–, i que haurà de triar i perfilar més el seu repertori de lluïment i de concert, però tots els que fa (almenys en aquest recital) els fa amb molta dignitat i convicció. I si a tot això, hi afegim bona presència escènica i una elegància natural, tant de veu com de posat, tenim el còctel ideal perquè Josep-Ramon Olivé s’acabi convertint en un cantant de primera classe.

En el recital de La Pedrera va voler mostrar l’ampli ventall de repertori que té entre mans i que potser caldrà depurar, perquè no tots els rols escauen igual de bé a la seva veu: va començar amb Mozart, contingut i equilibrat (l’ària “Deh vienni alla finestra” de Don Giovanni, i un duet de Così fan tutte). Li vam veure una magnífica amplitud vocal cantant Britten (passatges de Billy Budd i d’Albert Herring) i va brodar l’ària “O vin dissipe la tristese” de l’òpera Hamlet d’Ambroise Thomas. El paper del rei Alfons de La Favorita de Donizetti va ser més discret –de fet, el protagonisme d’aquests duets se l’endú tot la veu femenina–, però l’esclat vocal i escènic (en el marge que li permetia l’escenari) va arribar amb el paper de Fígaro d’Il barbiere di Siviglia de Rossini: el duet amb Rosina “Ma bravi!” va estar escènicament molt ben lligat, i l’explosiva ària “Largo al factotum” va sonar brillant i perfectament articulada.

Josep-Ramon Olivé va tenir uns partenaires a l’alçada, provinents de la Guildhall School de Londres, on actualment està perfeccionant la seva tècnica operística amb Rudolf Piernay: la mezzosoprano polonesa Katarzyna Balejko va mostrar una veu amb gruix i molt ben treballada, que va lluir especialment en l’ària d’Olga de l’òpera Ievgueni Onieguin de Txaikovski, i en “Mon coeur s’ouvre a ta voix” de Samson et Dalila de Saint-Saëns. Fent de Rosina, en “Una voce poco fa” li hauria calgut més homogeneïtat de timbre en un registre tan extens i arriscat, i certa dosi d’agilitat, però en els duets va mostrar molt bona sintonia i compenetració amb Olivé. I tots dos van tenir un suport musical excel·lent en el pianista Ben-San Lau, que va acompanyar amb molta delicadesa i pulcritud cadascuna de les àries, molt atent a les inflexions de les veus: va deixar clar que també és un magnífic pianista en tocar sol el Soneto 104 del Petrarca de Franz Liszt a l’inici de la segona part.

Un recital variat, agradable i de bon nivell, elements valuosos i indestriables d’aquest cicle Residències Musicals, que es consolida i es distingeix com un excel·lent vehicle de promoció per a músics autòctons, joves i amb talent.