Subscriu-te

Crítica

Pau Casals, d’estrena

La Cobla Mediterrània (foto d’arxiu)
La Cobla Mediterrània (foto d’arxiu)

FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA DE SABADELL. Cobla Mediterrània. Dir.: Bernat Castillejo. Obres d’Asencio, Samper, Font, Sainz de la Maza, Josep Serra, Casals, Borgunyó, Gershwin, Serracant, Montsalvatge, Toldrà, Morera i Oltra. FUNDACIÓ CAIXA SABADELL. 4 DE JULIOL DE 2013.

Per Josep Pasqual

Remenar en el fons dels armaris pot comportar sorpreses. En el món de la cobla, aquests armaris han de ser necessàriament més petits i força més localitzats que en camps com la música antiga, per la qual cosa el llindar de la sorpresa serà més limitat. Però existeix. L’armari que segurament s’ha buscat amb més ànsia ha estat el de la desapareguda Cobla Barcelona, una formació no només capdavantera a nivell interpretatiu, sinó també pionera en la recerca de noves formes i estètiques en cobla. Des que es va dissoldre als primers anys setanta, no han estat poques les iniciatives que han volgut posar-hi el nas per mirar de trobar pàgines com, per exemple, la mítica sardana que es diu que Stravinsky va escriure en la seva estada a Barcelona. Que aquesta partitura existeixi és un mite molt qualitatiu de la cobla, però un mite al cap i a la fi que, per ara, continuarà com a tal.

L’armari de la Cobla Barcelona ha aparegut i el seu fons ha tornat a veure la llum sense que la sardana d’Stravinsky hi aparegui, però en lloc d’això ha aparegut una carpeta que hi deia “Sardana de Pau Casals”. Els arqueòlegs d’aquesta recerca, els membres de Músics per la Cobla, s’hi esperaven trobar una versió manuscrita de qualsevol de les dues sardanes conegudes de Pau Casals, però ves per on, va resultar que era una obra nova. El motiu? El mestre Casals els la va dur a un assaig per provar-la, però al cap de poc temps la cobla es va dissoldre i el mestre va morir. El resultat: els papers van quedar dormint el somni dels justos fins avui sense que ningú no en tingués gaire consciència. Ni tan sols Enric Casals, que com a mínim en la seva faceta de copista del germà Pau ho podria haver tingut present. No ho va fer, i el motiu segurament també es convertirà en un mite sensible d’hipòtesis diverses.

En Josep M. Serracant, un dels arqueòlegs protagonistes, és incapaç d’amagar la intensa emoció que li suggereix un fet com aquest, i les Joventuts Musicals de Sabadell no n’han deixat passar l’oportunitat per poder vestir l’aclamat concert de cobla del Festival Internacional de Música de Sabadell amb l’anunci de l’estrena mundial d’una sardana de Pau Casals. Per fer-ho, una gran pensada: envoltar-la d’altres sardanes inconegudes sorgides del mateix armari i amb el nexe comú de ser escrites per compositors de l’àmbit Serra, Joaquim i Josep, dos dels artífexs del gran mite que va ser la Cobla Barcelona. D’aquesta manera s’han pogut sentir obres que segurament havien estat tocades en molt poques ocasions, com Catalunya de Vicent Asencio, Hivern de Baltasar Samper, Missenyora baronessa de Francesc d’Asís Font i Sardana en blau d’Eduard Sainz de la Maza.

L’amfiteatre de l’antiga Caixa Sabadell sempre s’ha distingit per un entorn encantador amb una acústica poc apropiada, un afer que una delicada sonorització acústica va resoldre en part. Tot i així, la sequedat de l’ambient i una Cobla Mediterrània molt notable en les formes expressives però mancada de tensió i moixa en el caràcter malgrat el gest decidit i la lleugeresa rítmica que va imprimir-hi Bernat Castillejo, no van superar l’estat d’emoció que suposava poder presenciar l’estrena d’una obra de Pau Casals. Del conjunt de la primera part va sorprendre, com a caràcter general, la llibertat formal que es van permetre tots aquests compositors als anys vint i trenta a l’hora d’idear les seves obres, una prova més que el sardanisme festiu i el fenomen musical per a cobla han volgut fer el seu camí per separat des de fa força temps. Per completar el concert, una segona part que va suposar un salt estètic en el temps amb la intervenció de la mezzosoprano Marta Valero, que va interpretar algunes cançons populars i d’altres originals de Borgunyó, Gershwin, Morera, Montsalvatge i Oltra arranjades per a cobla per Castillejo, Serracant i Francesc Cassú. Un programa original i molt remarcable per si sol, que malgrat tot no podrà transcendir la rellevància de la recuperació d’una partitura oblidada de Pau Casals.