Subscriu-te

Crítica

Per què no vas fer servir més la trompeta, Ronald Baker?

Ronald Baker (foto d'arxiu)

Per Albert Suñé    

L’actuació del trompeta Ronald Baker el dissabte 14 de setembre al Jamboree fou sorpresiva. Sabíem que a part de bufar fa servir també la veu. Però el que no esperàvem és que cantés més que no pas toqués la trompeta.

Tot això ho diem perquè en la seva faceta de bufador fou quan assolí les quotes més altes. És un trompeta excel·lent, de fraseig clar i precís, allargassat. Les seves idees flueixen tranquil·lament, sense cap mena d’esforç. Per això ens sobtà tant que emprés més la veu per comunicar-se amb el públic.

I és que aquesta veu no és res de l’altre món, És aguda i fluixeta. Però, això sí, la sap modular convenientment. I sap també trobar-hi unes inflexions que s’aparten de l’harmonia principal del tema interpretat. Fins i tot, no ho fa gens malament a l’hora de fer servir l’scat. Però posats a triar, sempre advocarem més pel trompeta que no pas pel cantant. Perquè posseeix molt més cos. I també molta més ànima. Per tant, va ser una llàstima que perdéssim en molts moments la possibilitat de sentir els sons que eixien del seu metall.

Baker és un músic a qui agrada el swing. Però també els ritmes brasilers i el blues. Començà amb un magnífic Have you met, miss Jones?, que brodà des de la trompeta i que presagià una sessió d’aquelles del morro fort. Però el segon tema, el One note samba de Jobim, el cantà de dalt a baix. No hi va aparèixer la trompeta en cap moment. No hi tindríem res a dir si el tema l’hagués cantant acuradament. Però la seva versió fou afectada i no arribà enlloc.

És clar que després s’entonà força més i aconseguí algun èxit considerable. Per exemple, tot cantant el Take the A train d’Ellington. En aquest cas demanà la col·laboració del públic, que se li rendí totalment, i amb qui imità els sorolls característics d’una locomotora.

A l’hora del blues, Ronald Baker agafà la trompeta i hi excel·lí. Però al cap d’uns moments ja estava cantant i, malgrat els seus esforços, aquell blues que era de nota alta, arribà a l’aprovat a empentes i rodolons.

Al costat de Baker, hi van ser Gerard Nieto, piano; Ignasi González, contrabaix; i Jean-Pierre Derouard, bateria. El primer estigué sempre molt entonat i tornà a demostrar les excel·lències del seu fraseig llarg i líric. González estigué correcte, com sempre, i Derouard palesà que és un bateria que sap teixir uns sons magnífics, absolutament d’acord amb el tema que s’interpreta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *