Subscriu-te

Peralada aixeca el teló amb l’idil·li Béjart

© Miquel González-Shooting
© Miquel González-Shooting

FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Béjart Ballet Lausanne. Gil Roman, director artístic. t’M variations… Gil Roman, coreografia. Thierry Hochstätter & jB Heier (citypercussion), música en viu. Nick Cave & Warren Ellis, banda sonora. Henri Davila, vestuari. Dominique Roman, llums. Udimo.com, efectes visuals. Béjart fête Maurice. Maurice Béjart, coreografia. Gil Roman, direcció. Henri Davila, vestuari. Dominique Roman, llums. AUDITORI JARDINS DEL CASTELL DE PERALADA. 6 DE JULIOL DE 2017.

Per Clàudia Brufau

El públic va viure l’espectacle del Béjart Ballet de Lausana amb entusiasme, embriagat en part per l’escenari idílic del Castell i la lluna. La inauguració de la 31a edició del Festival Castell de Peralada, en què entre altres autoritats va assistir el recent nomenat conseller de Cultura, Lluís Puig, va arrencar, doncs, amb l’idil·li o la química que hi ha entre aquest festival i la companyia del mestre marsellès. Deu anys després de la seva mort, la companyia que ara lidera Gil Roman manté viu el llegat i l’esperit del magnètic Maurice Béjart.

La passió per comunicar al públic es manté, potser amb més ingenuïtat, ja que molts dels ballarins són molt joves, però sí que hi ha un aspecte que ha canviat, i molt. La companyia de Béjart s’ha caracteritzat per les personalitats masculines de ballarins tan carismàtics com Jorge Donne o el ballarí colombià Óscar Chacón, que fins fa poc formava part de la companyia; però ara l’elenc femení destaca molt per sobre del masculí. De fet, més que per una qüestió de tècnica, les dones resulten molt més carismàtiques, com la catalana Elisabet Ros, que sempre destil·la un aire d’estrella de rock, o la italiana Jasmine Cammarota, que va eclipsar bona part dels seus companys a la primera part.

© Miquel González-Shooting
© Miquel González-Shooting

Durant anys Maurice Béjart va enviar cartes a Roman que aquest no va respondre mai. t’M variations… ve a ser aquesta correspondència que Roman no va mantenir per escrit, però que tanmateix ara respon amb un seguit de cartes coreografiades que evoquen estats d’ànim, des de la tendresa, la rivalitat, la nostàlgia, la melangia o la ironia. Van presidir l’escena des del fons de l’escenari Thierry Hochstätter i jB Meier, dos músics encarregats de tocar la percussió, els efectes i llançar la música enllaunada. Roman envia aquestes cartes en forma de duets, trios, quartets, quintets o amb grups nombrosos –un dels quals protagonitzat per les ballarines amb uns barnusos i unes sabatilles de puntes plantificades al cap. De t’M variations… destaca la coreografia d’un pas de dos de dos nois i la potència del gest de les ballarines, sobretot de Cammarota i Alanna Archibald.

Béjart fête Maurice, un recull de coreografies del mestre, va ser el festí servit a la segona part. El viatge per diferents peces de Béjart que proposa Roman ofereix a l’espectador una panòramica de la poètica del seu mentor, que va fusionar les danses de diferents cultures amb la dansa clàssica i duets còmics com Rossiniana, pura celebració del classicisme –un duet còmic interpretat en aquest cas amb poca subtilesa. Des de l’ancestralitat africana plasmada en un ritual d’aparellament, a l’energia continguda de Dibouk, en la qual la parella es festeja en cercles solemnes, a la dansa hieràtica i espectacular de Bhaktti III protagonitzada per una espectacular Kateryna Shalkina, Roman teixeix obres petites, però significatives.

© Miquel González-Shooting
© Miquel González-Shooting

El destí del viatge intercontinental a través de les danses va ser un extracte de la Novena Simfonia de Beethoven, un dels espectacles més emblemàtics de Béjart. Una vegada més, va ser difícil no quedar corprès per alguna ballarina, aquesta vegada per Kathleen Thielhelm, que transpirava una felicitat majestuosa en cada moviment. Efectivament, la vetllada sota la lluna va acabar com un festa, amb tots els ballarins damunt l’escenari girant al voltant del qui era al centre, i de colofó final, en comptes d’un efecte estel·lar, Roman va tancar amb un acudit simpàtic: un ballarí obligant un altre a escalfar-se a la barra de classe.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *