Subscriu-te

Crítica

Perfecció canora i una mica ‘entertainment’…

El Cor Vivaldi (imatge d’arxiu)
El Cor Vivaldi (imatge d’arxiu)

COR VIVALDI-PETITS CANTORS DE CATALUNYA. “A-Cap-pela: un concert per als temps que corren”. Dir.: Òscar Boada. Obres d’Eva Ugalde, Carl. B. Agnestig, Frits Uyttenboogaard, Gustav Holst, Tomás Luis de Victoria, John Rutter, Giuseppe Verdi, Narcís Bonet, George Gershwin, Anton Bruckner, Claude Debussy i Franz Biebl. AUDITORI AXA. 9 DE NOVEMBRE DE 2013.

Per Jaume Comellas

El concert amb què el Cor Vivaldi, vinculat a l’Escola IPSI de Barcelona, ha encetat la commemoració dels seu vint-i-cinquè aniversari presenta una lectura òbviament musical i una segona de caire social, per emprar aquesta mena de calaix de sastre conceptual. I el fet que ambdós matisos s’hagin manifestat prou fosos fa que resulti difícil separar un gra de l’altre gra.

D’entrada no resulta habitual veure un cor infantil –bàsicament femení– lluint una indumentària de disseny impactant, que en principi remet més a una formació professional o paraprofessional, o amb alguna vinculació institucional determinada. Fins a quin punt això marca un caràcter determinat no em resulta fàcil de dilucidar amb precisió, encara que sí que em presenta intuïcions més o menys fiables, de caràcter extravertit, dit així per no complicar les coses.

A partir d’aquest primer cop d’ull, una constatació cabdal: sota aquestes vestits s’enquibia un aplec de cantants que va oferir una demostració de qualitat extraordinària; que a més ho van fer amb un programa variat i compromès i que van assolir uns límits d’excel·lència realment poc comuns. A l’encapçalament ja es detalla la notable quantitat de compositors programats, relació que cal completar amb el fet que configura un ventall d’escoles, èpoques i tendències variadíssim. No entraré en el detall, però certament un programa que va de Tomás Luis de Victoria a John Rutter i que inclou una estrena d’un compositor català –Narcís Bonet– suposa  un repte arriscat que els joves cantaires del Vivaldi van superar amb una gran solvència: més encara, amb una autoritat còmoda i fluida, amb una assumpció plena i segura dels complicats esculls que oferia el programa, que, dit de passada, incloïa ni més ni menys que cinc Ave Maria. Afinació, equilibri cromàtic, exquisidesa de fraseig, intervencions solistes rellevants i elegància van esdevenir els fonaments d’un treball important. La varietat al·ludida per força havia de comportar desnivells de transcendència: perquè Victoria i Bruckner són molt Victoria i Bruckner, i John  Rutter té una escriptura coral que subjuga. I, compte, una obra d’escriptura avantguardista con la Missa in discantu del suec Carl Bertil Agnestig –la més extensa del programa– va imposar-se en el públic des de la seva en principi aspresa formal amb tota naturalitat.

I, és clar, menció a part per a l’estrena de Narcís Bonet, una obra amb més de seixanta anys a la nevera, en la qual el compositor fa una glossa de gran bellesa d’un poema de gran bellesa de Joan Maragall.

Definitivament, un concert d’una notable plenitud musical que certifica l’excel·lent tasca desenvolupada pel director i creador del cor, Òscar Boada, i de retruc la gran atenció que dedica l’escola mare a aquest conjunt, en un tipus d’iniciativa insòlita a casa nostra.

I al final el regal festiu a l’àmbit de l’entertainment brillant però treballat; o si ho voleu, del televisiu Oh happy day, que els components del Vivaldi van demostrar que fa temps que dominen; i que va servir per crear un clima distès ben inserit en context familiar i de celebració propi de l’acte. Context que potser va afavorir un cert abandonisme en els discursos previs a cada obra, en una línia més propera del que potser hauria calgut al xou autocomplaent que no pas a la presentació pròpiament dita.