Subscriu-te

Philippe Jaroussky mostra la seva faceta de cantant poliglot

PALAU GRANS VEUS. À sa guitare. Philippe Jaroussky, contratenor. Thibaut Garcia, guitarra. PALAU DE LA MÚSICA. 14 DE DESEMBRE DE 2021.

En un Palau de la Música que no va aconseguir omplir, fet destacable en un concert de Philippe Jaroussky i que s’haurà d’analitzar, el contratenor francès va presentar dimarts el seu darrer disc, À sa guitare, amb el jove i guardonat guitarrista Thibaut Garcia.

No era un dels seus concerts habituals de música barroca, potser ve d’aquí que no va omplir, però ja coneixíem la seva faceta fora de la música clàssica amb altres àlbums, com Green i Opium, de mélodies franceses, o col·laboracions curioses, com és el cas amb el músic de Mali Toumani Diabaté o cantant l’Hallelujah de Leonard Cohen en un disc solidari.

El repertori del concert de dimecres era tan eclèctic, de Dowland a Britten, passant per la cantant francesa Barbara, que més d’un va quedar desconcertat.

Algú podria titllar el programa d’excessivament intel·lectual, però tant Jaroussky com Garcia van fer mans i mànigues per convertir el recital en una trobada amena parlant i fent bromes amb el públic, en una vetllada íntima, plena d’encant, humor i passió dels intèrprets pel que estaven fent.

Si analitzem acuradament el recital, val a dir que la veu de Jaroussky no estava al cent per cent o que ha perdut agilitat i aquell so de soprano que el caracteritzaven als inicis, però alhora ha guanyat en expressivitat i en un so més noble. A això cal afegir que el seu estil tan personal –ple de legatti, colorature, allargament de notes fins a l’infinit, pauses dramàtiques que creen expectació i fins i tot la interpretació actoral– va quedar fals en algunes cançons, com per exemple a El mirar de la maja de Granados o la brasilera Manhã de Carnaval, clarament fora d’estil. Amb tot, els seus innegables dots comunicatius i el sentit de l’humor que hi va posar, feia perdonar-ho tot, com quan va acabar l’Anda jaleo de García Lorca amb un zapateado i olé.

En canvi, als passatges més clàssics, com a In darkness let me dwell de Dowland, “When I am laid” de Dido and Aeneas de Purcell, el colpidor Erlköning de Schubert o fins i tot amb el seu primer Mozart, Abendempfindung, va estar sublim, acompanyat de la guitarra virtuosa però sense estridències de Thibaut Garcia, a vegades al servei del cantant, d’altres com a solista de gran qualitat. També en algunes cançons més modernes, com Septembre de Barbara, o Alfonsina y el mar, va aconseguir fer caure alguna llagrimeta.

Així, la seva màxima “és més important emocionar que impressionar”, en aquest cas es va complir totalment. Els que hi vam anar vam sortir amb la certesa que havíem estat uns privilegiats per haver pogut escoltar una petita joia que no passarà a la història, però que va ser com una vetllada vora la llar de foc.

I si ja havia cantat en francès, anglès, italià, alemany, portuguès i castellà, en sortir per fer el bis ell mateix va dir: “Em falta un idioma”. I va oferir la cançó de bressol catalana Mareta, mareta que va fer esclatar el públic en aplaudiments.

Imatge destacada: (c) Toni Bofill.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Molt contents 🤩 del 3r Premi del Concurs Internacional de Música Rising Stars de Berlin!!! @UniMozarteumSbg #musicacambra #trio 📸@sergipanizo

Catorze concerts integren la programació de Nadal del @palaumusicacat, que tindrà lloc entre l'11 de desembre i el 8 de gener. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/els-amics-de-les-arts-seran-els-convidats-especials-del-concert-de-sant-esteve-2022/

El músic, investigador i divulgador @Pepe_Reche guanya el II Premi @JMCatalunya - @FictaEdicions d'assaig musical català. L'obra premiada proposa la revisió crítica de la recepció a Barcelona de la música contemporània a l’època de l’Orquestra Pau Casals.

El compositor argentí Demian Rudel Rey és el guanyador del Premi Internacional Frederic Mompou per l'obra 'Uenia'. El jurat també atorga una menció honorífica a l’obra 'Joan Mitchell, 1992' del compositor sud-coreà June Young Kim. @FundacioMompou

Segueix-nos a Twitter