Subscriu-te

Pires i Harding, solvència i complicitats

Maria João Pires. © Felix Broede/DG (foto d’arxiu)
Maria João Pires. © Felix Broede/DG (foto d’arxiu)

IBERCAMERA. Orquestra Simfònica de la Ràdio de Suècia. Maria João Pires, piano. Dir.: Daniel Harding. Obres de Chopin i Dvořák. L’AUDITORI. 18 D’ABRIL DE 2016.

Per Xavier Chavarria

La combinació era impecable: una pianista de fama i prestigi, Maria João Pires; una orquestra excel·lent (i que no ve gaire sovint per aquestes latituds), la Simfònica de la Ràdio Sueca, i un repertori deliciós i popular, el Segon Concert per a piano de Chopin i la Simfonia del Nou Món de Dvořák, tot dirigit per Daniel Harding, en un dels concerts més esperats de la temporada Ibercamera d’enguany. El resultat, previsible i sense sorpreses: L’Auditori ple de gom a gom i plena satisfacció del públic en acabar, per una actuació global d’altíssim nivell, en una gran nit de música. I remarquem tot això perquè aquesta sensació de confiança en el resultat, de certesa en la satisfacció, de qualitat garantida, són els elements definidors de totes les propostes que ens està fent darrerament Ibercamera, un valor sòlid i segur del panorama concertístic a casa nostra. Aquesta línia genera confiança i fidelitza un segment del món melòman que demana exactament això, i que sap, que té la certesa que cap dels seus concerts no el defraudarà i li farà passar vetllades inoblidables. Aquesta és la clau de l’èxit, i cal felicitar una promotora que porta més de tres dècades oferint una línia musical coherent i amb resultats excel·lents.

Maria João Pires va engegar la festa fent de solista en el Concert per a piano núm. 2, en Fa menor de Frédéric Chopin, una obra escrita quan l’autor tenia dinou anys, enamorat com un pardal de Constança Gladkovska, una joveneta que estudiava cant i a punt de fer el salt cap al centre d’Europa per mostrar el seu virtuosisme amb el teclat. De fet, es tracta d’un concert de lluïment per al solista, un vehicle d’exhibició que, després d’estrenar-se a Varsòvia, havia de ser la targeta de presentació de Chopin davant vienesos i parisencs en el seu primer viatge al cor de l’Europa musical de principis del segle XIX. I a fe que els va convèncer, perquè Chopin mai més no va tornar al seu país, i va triomfar pel seu virtuosisme (no pas en concerts públics, que li provocaven autèntiques crisis de pànic, sinó en actuacions privades davant d’un públic reduït i selecte, i com a professor de membres d’una poderosa burgesia que començava a regnar en el món de la cultura).

La música de Chopin té dificultats tècniques evidents, però també presenta paranys que van més enllà de la partitura i que, mal gestionats, poden empastifar la versió més impecable tècnicament; elements agògics subtils i delicadíssims que poden convertir la música de Chopin en un miracle d’elegància i refinament, o en una cursileria embafadora. Pires, amb l’austeritat i el rigor que la caracteritza, en va fer una versió continguda i polida, però rica en contrastos i plena de matisos: amable, flexible i alhora brillant en el “Maestoso” inicial; el “Larghetto” central, exquisit, sense amaneraments ni edulcorants, però d’una gran tendresa, i d’esperit heroic i so robust l’“Allegro vivace” final, amb un rubato al punt just. Pires aporta sempre un equilibri i una contenció que converteix les seves versions en un prodigi d’elegància i bon gust. El paper discret i secundari que té l’orquestra en aquest Concert de Chopin va ser resolt a la perfecció pels músics de la Simfònica de la Ràdio de Suècia, conduïts amb destresa per Daniel Harding. L’ovació del públic a la pianista portuguesa va ser recompensada amb el segon Vals de l’opus 64 del mateix Chopin, tocat no pas de manera impecable però sí amb molt bon gust.

Daniel Harding (foto d’arxiu)
Daniel Harding (foto d’arxiu)

L’orquestra sueca que dirigeix Harding es va poder lluir i mostrar tot el seu potencial a la segona part, amb la Simfonia núm. 9, en Mi menor, “del Nou Món” d’Antonín Dvořák. La Simfònica de la Ràdio Sueca és un instrument extraordinari, de so homogeni i molt treballat, amb una corda finíssima capaç de pianissimi imperceptibles i passatges de gran intensitat, no pas amb musculatura, sinó amb força natural i convincent. La versió de la Novena de Dvořák va ser acadèmica, sense sorpreses ni lluentons, però impecable, quasi perfecta. Harding es va mostrar implicat i molt eficaç en el delicat segon moviment, demanant accents en els més mínims detalls, i obtenint una resposta immediata dels músics. En l’“Allegro con fuoco” final es va deixar anar, va soltar les regnes del seu magnífic instrument i va culminar un esplèndid exercici de vigor rítmic i sonor que va cloure una vetllada plenament satisfactòria.