Subscriu-te

Crítica

Plenitud musical amb William Christie i pianisme incisiu de Benjamin Grosvenor  

Christie_1

FESTIVAL NITS DE CLÀSSICA 2014.

BENJAMIN GROSVENOR, piano. Obres de F. Mendelssohn: Andante & Rondo capriccioso en Mi menor, op. 14; F. Schubert: Impromptu en Sol bemoll major, D. 899, op. 90 núm. 3; R. Schumann: Humoreske en Si bemoll major, op. 20; F. Mompou: Paisatges; N. Medtner: Dues Skazki, contes de fades; M. Ravel: Valsos nobles i sentimentals; Ch. Gounod-F. Liszt: Vals de Faust. CLAUSTRE DE LA CATEDRAL DE GIRONA. 1 DE JULIOL DE 2014.

LES ARTS FLORISSANTS. Elodie Fonnard, soprano. Marc Mauillon, baix. Florence Malgoire, violí. Catherine Girard, violí. Myriam Rignol, viola de gamba. Thomas Dunford, tiorba. William Christie, clavecí i direcció. Obres d’A. Campra, F. Couperin, G. Leroux, N. Bernier, Marin Marais, E. J. de la Guerre, L-N. Clérambault, M. P. de Montéclair. SALA DE CAMBRA DE L’AUDITORI DE GIRONA. 6 DE JULIOL DE 2014.

Per Xavier Paset

Benjamin Grosvenor és una de les últimes millors troballes del piano modern. Juga en una divisió ben diferent dels intèrprets “piconadora” que es caracteritzen per l’esplendor de la tècnica. Grosvenor té una tècnica molt brillant, però el més destacat és que vol aconseguir una veu pròpia. Ho ha manifestat a «The Guardian» recentment en una entrevista i a més a més posa en relleu la importància que han tingut per a ell diversos pianistes del passat. Val a dir que és tota una raresa trobar-se amb un pianista que vol crear una carrera sòlida sense presses i que té un coneixement envejable de la història de la interpretació.

Només amb la Humoresque de Schumann ja ens adonem del calat d’un pianista amb gran toc i unes ganes evidents de construir el seu propi discurs. Encara que el resultat no té la profunditat d’altres músics amb més recorregut, l’actitud és la d’un artista que posa tota la carn a la graella i arriscant-se en aquest voler dir personal. Potser en el Vals de Faust va faltar un cert sentit de la ponderació malgrat que la partitura té una evident “desmesura expressiva”. Amb els Paisatges de Mompou –un encàrrec del Festival– va oferir una mostra de concentració i de melodisme molt ben retallat.

BenjaminGrosvenor-6credit-operaomnia.co_.uk_

Els valsos nobles i sentimentals van sonar amb una gran rotunditat i un toc arrauxat que va molt bé a aquesta pàgina de Ravel. En general, va ser un recital molt arrodonit, tant en la selecció de programa com en l’execució. Grosvenor té un gran camí a fer, però el més important de tot és com el vol dirigir.

El gran concert de Christie a la Sala de Cambra de l’Auditori va ser un esdeveniment que reconforta. Presentaven un repertori molt poc conegut però d’una qualitat musical inqüestionable. Sobretot van sobresortir-hi els instrumentistes. Les dues violinistes van fer gala d’un ofici extraordinari i van demostrar que quan els instruments canten seguint l’òrbita de la veu humana, les coses es posen a un nivell molt superior. En la mateixa línia podíem escoltar una gran violagambista, Myriam Rignol, que va oferir un diàleg amb plenitud. El seu solo va evidenciar l’altura interpretativa que manté Les Arts Florissants i el saber fer en el concertant. A més a més, va ser el motor d’un baix continu esplèndid. Amb una categoria imaginativa i de gran coherència, cal que destaquem un gran tiorbista: Thomas Dunford, que va demostrar que la fantasia en els acompanyaments canvia molt les coses.

Christie_2

Aquesta esplendor instrumental oferia tots els elements als dos cantants per poder representar i donar vida a les àries de cantates i recitatius seleccionats de grans mestres del Barroc francès. Ambdós van lluir amb naturalitat l’expressió més refinada del cant amb gran suficiència. El moviment escènic de tots dos acomplia molt bé la seva funció. Fonnard i Mauillon constitueixen un tàndem artístic de primer nivell. Tot això, és clar, es deriva d’un astre de la música: William Christie. La respiració pregona de Les Arts Florissants es deu al seu talent indiscutible i a un treball de molts anys que ha aconseguit restituir potser com no ho ha fet cap altre un microcosmos musical imprescindible. William Christie és plenitud.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *