Subscriu-te

Poc públic en el primer concert entre setmana de l’OBC

TEMPORADA OBC. Stefan Vladar, piano. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Dir.: Kazushi Ono. Brahms: Concert per a piano i orquestra núm. 1, en Re menor, op. 15. Respighi: Àries i danses antigues. Bartók: El mandarí meravellós, op. 19. L’AUDITORI. 3 D’OCTUBRE DE 2019.

Un programa que comptava amb el reclam de la presència a L’Auditori del pianista austríac Stefan Vladar interpretant el Concert per a piano núm. 1 de Brahms, preàmbul d’una obra tan espectacular com El mandarí meravellós de Bartók, no va ser suficient reclam per atreure el públic en la nova proposta de concerts entre setmana de l’OBC, que encara no ha arrelat en un públic fidel als concerts de divendres i dissabte al vespre i de la matinal de diumenge. Caldrà veure’n, doncs, l’evolució amb vista a la captació d’un nou segment de públic. El programa no estava exempt d’atractius.

D’una banda, escoltar Stefan Vladar, un dels pianistes que sempre ha mostrat màxim nivell en la interpretació del repertori clàssic i romàntic, i que, després d’estar ocupant des del 2008 fins al 2018 el càrrec de director principal i artístic de l’Orquestra de Cambra de Viena, actualment ocupa la direcció musical al Teatre de Lübeck, a Alemanya. Trajectòria al costat de batutes com les d’Abbado, Fedoséeiev, Marriner, Menuhin, Ozawa o Rattle avalaven ja a priori Vladar davant del complex Concert per a piano núm. 1 de Brahms, una obra que en l’estrena l’any 1859 va tenir una rebuda del tot negativa del públic i la crítica. Ara aquesta obra indiscutible del gran repertori de la literatura concertística és un dels reclams preferits per als més destacats intèrprets que tenen l’oportunitat d’afrontar tant la intimitat més introspectiva de Brahms pròpia dels Intermezzi com tota la fortalesa del pianisme simfònic del seu primer període compositiu. Vladar va proposar-nos-en una lectura noble, majestuosa i d’una claredat màxima per resoldre els passatges de denses harmonies.

L’OBC, sota direcció d’Ono, va secundar amb qualitat el treball del pianista creant una atmosfera propícia –en determinats moments, però, excessiva en el volum– per recrear tota la intensitat poètica que emergeix d’una obra en què piano i orquestra s’han de fusionar creant una simbiosi perfecta. Vladar va oferir-ne una lectura transcendent, elegant, fent emergir tant la bravura de tècnica exigent de la partitura com fent de la més subtil intimitat un segell interpretatiu personal. Un Brahms de gran qualitat interpretativa en mans d’un pianista que sempre ha cercat la màxima exigència qualitativa.

En un primer moment s’havia programat la primera audició de Lexikon III d’Ivan Fedele; l’obra, però, va quedar substituïda al programa per les Àries i danses antigues de Respighi, una obra que va prendre inspiració en partitures franceses i italianes dels segles XVI i XVII sobre unes transcripcions que Oscar Chilesotti va fer-ne al segle XIX. Els aires de pavanes i gallardes van fer reviure aquest esperit neoclàssic i el gust per la melodia que tant agradava a Respighi i que una part de la secció de cordes de l’orquestra interpretava transmetent la serenitat d’unes pàgines tan evocadores.

Cent anys enrere va tenir lloc l’estrena d’una de les obres més polèmiques de Béla Bartók. El mandarí meravellós, ballet en un acte, o mimodrama –tal com s’ha definit en alguna ocasió– ens proposa un dels llenguatges orquestrals més avançats d’aquell moment. Si en La consagració –una altra obra rebuda amb desgrat pel públic de l’època–, el salvatgisme orquestral d’Stravinsky era causa de rebuig, amb El mandarí els elements repetitius incessants, aquella sonoritat plena de polirítmies i el defugir d’un definit centre tonal creaven confusió entre el públic. Però a més, l’argument va ser una de les causes d’aquest rebuig. Una prostituta és utilitzada de reclam per atreure vianants que seran desposseïts de les seves pertinences. Un home gran, un noi jove i finalment el mandarí meravellós cauen successivament en mans dels malfactors. Apunyalaran i intentaran ofegar el mandarí, però aquest no mor. La noia, commoguda pels fets, l’abraça i és llavors quan el mandarí començarà a sagnar i morirà.

Bartók va refer la partitura presentant-ne una Suite en la qual es copsa tota la intensitat de l’obra. Partitura espectacular, brillant, punyent, Ono i l’OBC hi van mostrar la millor cara per oferir-ne una versió colorista, precisa en el ritme, suggestiva per la seva vivacitat i amb una potència de sonoritat que emergia d’una orquestra lliurada a la varietat de matisos que sense descans brollen d’una obra mestra orquestral. Bartók és un dels reclams d’aquesta temporada de l’orquestra, i ben segur que en successives direccions, sota les batutes de mestres com Pons i Macelaru, l’OBC tornarà a mostrar-nos la seva millor vessant interpretativa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *