Subscriu-te

Crítica

Pòquer de veus

Juan Diego Flórez i Diana Damrau. © Antoni Bofill

Linda di Chamounix de Gaetano Donizetti. Diana Damrau. Juan Diego Flórez. Simón Orfila. Silvia Tro Santafé. Pietro Spagnoli. Bruno de Simone. María José Suárez. Jordi Casanova. Dir. musical: Marco Armiliato. Dir. escènica.: Emilio Sagi. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Producció: Gran Teatre del Liceu, Teatro di Roma. Liceu. 20 de desembre de 2011.

Per Mercedes Conde Pons

Programar una òpera com Linda di Chamounix de Donizetti té els seus riscos, si no es prenen mesures preventives. Es tracta d’una òpera irregular, amb moments de gran bellesa però que, a nivell global, no té prou unitat. El to melodramàtic de l’òpera –recordem que es tracta d’un melodramma semiserio– tampoc no convida a mantenir i augmentar progressivament una línia dramàtica creixent i, per tant, els seus moments àlgids queden diluïts en una amalgama poc coherent. Una òpera que, a més, gira al voltant d’un argument massa recurrent i amb arquetips molt fàcilment identificables.

Ara bé, programar una òpera com Linda di Chamounix cuidant al màxim els detalls tant a nivell musical com escènic –d’acord amb el que dóna de si l’obra…– fa que una nit d’òpera amb pocs al·licients es pugui convertir en un dels esdeveniments de la temporada. Fixin-se bé, gairebé tots els cantants que intervenien en l’estrena d’aquesta producció debutaven en el seu paper. Només Bruno de Simone, baix buffo amb experiència sobradament demostrada, es posava en la pell de l’hilarant –per ridícul– marquès de Boisfleury després d’haver-lo interpretat ja en anteriors ocasions. Altres factors determinants, a més del plus de responsabilitat i compromís que implica un debut: tots els cantants presents a l’escenari ja han col·laborat en nombroses ocasions en altres títols. I això, aquesta química, aquesta complicitat, es nota.

El resultat, doncs, un “pòquer de veus” format, en primer lloc, per la parella protagonista, encarnada per la soprano alemanya Diana Damrau (Linda) i el tenor peruà Juan Diego Flórez (Carlo). Seria injust dir que Juan Diego Flórez va triomfar més que Diana Damrau. Que Flórez té el seu grup d’incondicionals al Liceu, que és estimat per l’audiència de forma gairebé unànime, d’això no hi ha cap dubte. Però quant a lliurament i resultats cal dir que, junt amb ell, Diana Damrau –que va anar sumant intensitat al llarg de la representació– va aconseguir moments màgics, d’aturada en el temps i de pur delit auditiu. La segona ària de la soprano, el duet d’amor del segon acte amb el tenor…, l’escena de la bogeria…, Damrau va anar donant forma a un personatge en principi força pla, fins a aconseguir donar-li el perfil d’una noia resolta i amb caràcter. El triomf de Juan Diego Flórez era previst, però no per això és menys meritori. En la seva ària “Linda! Si ritiro… Povera Linda”, Flórez va demostrar, un cop més, per què és considerat el millor tenor del món, amb perdó de l’incombustible Domingo. No és només la facilitat pel registre agut –sobreaguts gratuïts inclosos– el que el fa insubstituïble. Flórez té la bellesa i elegància en el cant de forma innata, aquest bel canto que, precisament, és segell propi en òperes com les de Donizetti. Si a més, li afegim la naturalitat amb què enfronta cada una de les seves intervencions, sense el patiment que molt sovint s’associa a un exercici –el cant– tan fràgil, tot plegat –deixant de banda la seva aparent fredor interpretativa– fa que la seva presència a l’escenari es transformi en moments de veritable commoció.

Silvia Tro Santafé, Diana Damrau i Pietro Spagnoli. © Antoni Bofill

Però per fer justícia al títol que encapçala la crítica, el pòquer d’asos va estar completat per les prestacions magnífiques de dos cantants espanyols que situen la lírica de l’Estat al més alt nivell. El baix menorquí Simón Orfila va demostrar una maduresa cada cop més sòlida, amb un cant legato, uns greus rodons i una messa di voce excel·lent. La mezzosoprano valenciana Silvia Tro Santafé va lluir una veu de mezzo autèntica, en un rol, el de Pierotto, que és un veritable bombó vocal, sobretot en la melodia inicial amb què es presenta amb acompanyament de ghironda (viola de roda).

El baríton Pietro Spagnoli, que debutava en el rol d’Antonio, no es va mostrar del tot còmode en una part dramàtica a la qual no està acostumat, però va anar sumant enters a mesura que avançava la representació. Bona aplicació la de María José Suárez com a Maddalena, i Jordi Casanova, en el breu rol d’intendent. El Cor del Gran Teatre del Liceu va passar força desapercebut i Marco Armiliato va lluitar amb correcció amb els números de conjunt, malgrat alguna inseguretat ben dissimulada.

Emilio Sagi no es va trencar el cap amb una òpera que no dóna massa joc a la creació de situacions complexes, amb una direcció escènica i una producció prou sòbria –amb algun toc kitsch discutible, com l’abric de pells amb què Carlo es presenta al segon acte– que, en el fons, complia la seva utilitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *