Subscriu-te

Crítica

Presentació en societat

© www.facebook.com/pages/Cor-Jove-Nacional-de-Catalunya
© www.facebook.com/pages/Cor-Jove-Nacional-de-Catalunya

33è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA PAU CASALS. Cor Jove Nacional de Catalunya. Vitautas Miskinis i Xavier Puig, directors. AUDITORI PAU CASALS DEL VENDRELL. 30 DE JULIOL DE 2013.

per Albert Torrens

L’Auditori Pau Casals del Vendrell va acollir un dels quatre concerts –un a cadascuna de les províncies catalanes– de la petita gira de presentació del Cor Jove Nacional de Catalunya, una nova formació coral –estructura d’Estat, la consideren alguns– impulsada pel Moviment Coral Català i nascuda aquest estiu a redós de la Setmana Cantant Internacional que ha tingut lloc a la ciutat de Vic.

Quan en una mateixa expressió musical conflueixen valors artístics i ideològics, el resultat sempre és difícil d’avaluar. En aquest sentit, el nou cor, creat segons els paràmetres que fan servir formacions homòlogues en altres països –funcionament basat en projectes, audicions per seleccionar els millors candidats, treball amb directors convidats i el complement de formació vocal a càrrec d’especialistes–, compleix amb escreix la dimensió representativa que se li ha volgut donar, però presenta algunes llacunes atribuïbles a diversos factors i que, de ben segur, seran corregides en futures sessions de treball.

El Cor Jove Nacional de Catalunya està format per una trentena de veus entre 18 i 28 anys –malgrat que la mitjana se situa en la franja baixa d’aquesta forquilla–, en què es combinen cantaires amb experiència en el cant coral i estudiants de cant segurament més avesats a un altre tipus de repertori. Aquesta varietat, lluny de ser un inconvenient, pot aportar riquesa de matisos, però segurament requereix més temps de treball que no pas del que s’ha disposat per construir un so identificador del conjunt.

El repertori escollit, a banda de no coincidir amb el que anunciava el programa de mà –són d’agrair les explicacions de Xavier Puig, però caldria anar perdent el costum de no respectar allò que ha quedat imprès–, tampoc no va ajudar perquè l’atractiu del concert fos homogeni.

La primera part va consistir en una selecció de peces corals de les ribes del mar Bàltic, de gran interès estètic però tècnicament molt exigents, dirigides pel lituà Vitautas Miskinis i acompanyades puntualment per Oriol Castanyer al piano.

A la segona, va ser un encert substituir una part del programa titulat “Ressons de l’Al-Andalus”, que ja s’ha presentat sovint en escenaris catalans, per altres peces del patrimoni català, entre les quals la cèlebre Sardana de les monges, el motet O vos omnes de Pau Casals i una peça del compositor Xavier Sans, present a la sala.

En aquesta recta final, Xavier Puig va tornar a demostrar que és un dels nostres directors amb més trempera, perquè va semblar transformar el conjunt –gràcies a la contribució de tres instrumentistes– fins a aconseguir els moments més inspirats i, en conseqüència, els aplaudiments més entusiastes. La remuntada va culminar amb El cant de la Senyera ofert com a propina musical i que va fer aixecar la mitja entrada escassa que presentava l’Auditori Pau Casals.