Subscriu-te

Crítica

Primer Palau de primera línia

 

La violinista Elena Rey durant l’assaig previ a la seva intervenció a El Primer Palau 2012

EL PRIMER PALAU. PALAU DE LA MÚSICA. 4, 10, 17 i 24 D’OCTUBRE DE 2012.

Per Josep Barcons Palau

El cicle El Primer Palau té un estatut intermedi entre cicle de concerts i concurs de joves intèrprets. Per actuar-hi, els solistes o grups de cambra han de complir una sèrie de requisits, tant professionals com d’edat, que són relativament similars a les bases de molts concursos; i el fet que s’atorguin premis al final del cicle fa que la dimensió competitiva sigui indubtable. Però, d’altra banda, tant el marc del concert (el Palau de la Música Catalana) com la mateixa organització del cicle, la venda d’entrades i la distribució de les actuacions fa que la dimensió de concert sigui igualment indubtable. La fórmula fa 17 anys que funciona. I el que fa que l’híbrid concert-concurs/concurs-concert es decanti cap a una banda o l’altra acaba sent la qualitat dels intèrprets de cada edició. Enguany la balança és claríssima, i cada un dels vespres ha estat –sense cap mena de dubte– un concert de cap a peus.

El cicle es va encetar amb la violinista Elena Rey, que tot i participar-hi en la modalitat de solo, feia duet amb la magnífica pianista Noelia Rodiles, ambdues integrants del Trio Mozart. Elena Rey –que aporta un ímpetu, un rigor i una finor imprescindibles en les seves actuacions habituals amb el BCN216– va iniciar el seu recital amb La Follia de Corelli, per virar aviat cap al segle XX i acostar-se amb convenciment i bones idees a la Paràfrasi de Montsalvatge i, sobretot, a la Sonata de Poulenc. La segona part del primer concert anà a càrrec de Marc Heredia. Un jove pianista barceloní, que centrà el seu programa en un repertori grosso modo postromàntic, amb un acostament efusiu, profund, potent i sense lirismes vans a un programa molt orgànic, constituït per quatre preludis de Rakhmàninov, tres Paisatges Mompou i la fantasia de Liszt Après une lecture de Dante, dels anys de pelegrinatge.

Tot i el bon nivell dels quatre concerts, el segon fou el de més entitat del cicle, i el que despertà les ovacions més sonores. No sols pel nivell dels intèrprets, sinó per la vistositat de les formacions i del repertori. El Quartet Gerhard interpretà amb una desimboltura sorprenent el primer quartet de corda de Janáček, amb una volada expressiva magnífica i unes grans mostres de qualitat tècnica individual. Cosa que també succeí en l’opus 44 núm. 1 de Mendelssohn, en què, a més, aquests quatre músics de Vic, Vinaròs i el Camp de Tarragona deixaren embadalit més d’un amb les seves subtileses tímbriques i dinàmiques. L’entesa que demostraven els Gerhard no fou menor que la que, amb una enorme entitat escènica, mostraven els integrants de l’Azahar Ensemble. Aquest quintet de vent format al planter de la JONDE féu brillar a pleret les dues obres proposades: el pintoresc Quintet núm. 1 de l’hongarès Endre Szervánszky, i la no menys atractiva i efectiva Belle Époque en Sudamérica de Julio Medaglia, que –entre tango, vals i xorinyo amb síncopes, tocs d’humor i corredisses acrobàtiques de requint féu entrar el salero a les butaques del Palau.

El baríton Josep-Ramon Olivé assajant el repertori que oferí a El Primer Palau 2012

El tercer concert presentà a la primera part el baríton Josep-Ramon Olivé, que féu un recorregut cronològic de Händel a Toldrà i Lamote de Grignon, passant per Mozart, Brahms i Ravel. Malgrat que la joventut de la seva veu comprometia un xic la profunditat d’algunes peces, Olivé cantà amb molt de gust, i fou especialment notable el seu acostament al repertori liederístic, amb una preciosa Cançó del capvespre de Lamote, de lectura pianística acurada també del seu acompanyant, Jordi Armengol. A la segona part, la pianista mallorquina Neus Estarellas oferí una panoràmica agosarada de la música per a piano dels segles XX i XXI. Encetà el recital amb Takemitsu, Bartók i Messiaen, la interpretació dels quals guanyà progressivament en calidesa. La seva actuació finalitzà amb un acostament esplèndid, tant a l’Étude 6 de Pascal Dusapin com a la interessant Android I del jove compositor Olav Lervik, que generava un univers sonor captivador amb el concurs de subtils distorsions electròniques.

El pianista Félix Ardanaz, durant el seu assaig, va cloure el cicle El Primer Palau 2012

El cicle es clogué amb el pianista Félix Ardanaz, que presentà un programa d’alts requeriments tècnics, en què aquest jove navarrès projectà la seva personalitat distintiva i la seva riquesa indescriptible de tacte. Amb el Mephisto waltz de Liszt aconseguí convocar el personatge fàustic en tota la seva profunditat psicològica d’una manera fascinant. El Corpus Christi en Sevilla d’Albéniz i dos moviments del Gaspard de la nuit de Ravel foren interpretats també amb gran organicitat, mentre que Chopin i Crumb serviren de perfecte contrapunt a les obres més llargues del programa. Abans d’ell, el jove violinista madrileny Lucas Bienzobas sortí a l’escenari amb un aplom increïble, amb el qual abordà la temerària Sonata op. 27 núm. 2 d’Ysaÿe. El contrast entre els seus 18 anys i l’atreviment i la força de la seva interpretació deixava bocabadat; i, a excepció d’un vibrato de braç poc natural, Bienzobas mostrà una seguretat rotunda en les acrobàcies de la partitura. Al costat del pianista Duncan Gifford, la seva aproximació a la Sonata núm. 7 de Beethoven sobtà també per la determinació del seu enfocament, cosa que pot conduir-lo –si la maduresa i la sort hi acompanyen– cap a una carrera distingida.

Després d’aquests quatre concerts, el lliurament de premis es produirà en un cinquè concert que el dia 22 de novembre oferiran la JONC Filharmonia, dirigida per Manuel Valdivieso, i el guanyador d’El Primer Palau de l’edició anterior, l’oboista Guillermo Sanchis. Però, independentment dels premis aconseguits, el que cal premiar és allò que ha permès que tots i cada un d’aquests músics hagin actuat com ho han fet a l’escenari del Palau. A banda de la seva indiscutible solvència personal, i de la seva dedicació i estudi, és innegable que el fet que avui dia hi pugui haver intèrprets d’aquest nivell és en gran part –tal com podia llegir-se a les biografies– per la tasca que han fet les escoles de música i els conservatoris del país. Una tasca que –a còpia de retallades mal plantejades, que estalvien quatre duros però que fan un mal irreversible– se n’està anant en orris en un tres i no res. I això –tant en un país independent com no; i més en un país que vol ser-ho– és primordial cuidar-ho.

En definitiva, doncs, el nivell de la 17a convocatòria d’El Primer Palau ha estat excepcional. Tal com comentava el company Xavier Pujol, ha costat quaranta anys que a casa nostra hi hagués un panorama musical com el que s’ha pogut gaudir aquests dies al Palau, en uns concerts que no tenien res a envejar (i fins i tot són superiors) a molts altres concerts que, en cicles de prou entitat, es poden sentir a la mateixa sala. Lamentablement, aquests intèrprets surten a la palestra just quan el panorama musical patri no sols no els garanteix un lloc, sinó que viu temps d’escabetxina. Potser seria hora, precisament, de crear espais plausibles per a aquests músics que, si no es queden aquí, faran que el país sigui cada cop més pobre i haguem de continuar depenent majoritàriament d’intèrprets de fora per escoltar bones versions. La possibilitat de construir un país que –independent o no– sigui valuós, també passa per això.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *