Subscriu-te

Quan el teatre i la música van de bracet

© Antoni Bofill
El Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. © Antoni Bofill

CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Concert Shakespeare. Cor de Cambra del Palau de la Música. Pere Arquillué, rapsode. Toni Gubau, contratenor. Xavier Coll, arxillaüt. Dir.: Josep Vila i Casañas. Obres de Dowland, Vaughan Williams, Pagès-Corella, Vila i Casañas, Martin i Mäntyjärvi. PETIT PALAU. 22 DE FEBRER DE 2015.

PALAU 100. Orquestra de Cadaqués. Orfeó Català. Anna Maria Chiuri, mezzosoprano. Marcel Reijans, tenor. Detlef Roth, baríton. Àlex Sanmartí, baix. Dir.: Gianandrea Noseda. PALAU DE LA MÚSICA. 24 DE FEBRER DE 2015.

Per Mercedes Conde Pons

Amb dos dies de diferència, la música i el teatre es van donar la mà en dos concerts de format diferent però amb el protagonisme de dos dels grans dramaturgs de tots els temps, W. Shakespeare i J. W. Goethe, i es va demostrar com el tòpic que la música “embruta” la poesia i/o el teatre no sempre és cert, sobretot quan es tracta de grans músics, i grans textos.

En el primer dels dos concerts el protagonista de la vetllada era el Cor de Cambra del Palau de la Música, en un programa ideat pel seu director, Josep Vila i Casañas, que ens va guiar amb compositors de diversos estils i èpoques per fragments d’obres teatrals i poesies de Shakespeare. Una cançó de John Dowland –introduïda pel contratenor i membre del Cor Toni Gubau– serví per predisposar a l’ambient d’intimisme i recolliment a què convidava el concert, en un Petit Palau ple a vessar, amb mitja platea com a escenari doble. És a dir, a l’escenari se situaven l’actor Pere Arquillué com a rapsode, Xavier Coll amb el seu arxillaüt i el cantant Toni Gubau en els moments en què interpretà en solitari les cançons de Dowland amb l’acompanyament de la corda, mentre que a platea se situaven el Cor i el director, tot prestant-se a una millor comunicació amb el públic.

Així doncs, dèiem, l’inici del concert serví per agombolar el públic en una abraçada musical amb l’entrada del cor des de dalt de la graderia acompanyant el contratenor en la primera melodia de Dowland Now, o now, I needs must part, abans de situar-se en la posició fixa en què es van mantenir durant la resta del concert. Pere Arquillué feia la seva entrada amb un fragment del primer acte de La tempesta: “On sona aquesta música?”, en què el Cor intervingué puntualment recreant l’ambient suggerit a l’escena del drama shakespearià. El concert, plantejat com un únic “acte” amb un recorregut lineal a través de les peces musicals escollides, es mogué en una constant dinàmica entre la lectura del fragment teatral o poètic de Shakespeare corresponent a la peça musical interpretada i la interpretació d’aquesta, en un diàleg text-música molt suggeridor però tanmateix un pèl monòton.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

La proposta té, tot i això, un elevat interès artístic i un alt potencial en el vessant teatral si se’n treballa l’estructura interna amb la idea de generar una relació més intensa entre l’element teatral a què conviden les peces llegides i cantades, així com el mateix potencial del Cor en el seu desenvolupament escènic, tal com van demostrar en la darrera peça del programa, “Sense pressa, sense pressa, crema, foc, rebull, caldera” del Macbeth amb música de Jaakko Mäntyjärvi.

Musicalment, el programa demanava una alta exigència al Cor, que va superar amb escreix la prova, gràcies a un so molt empastat i un bon equilibri dinàmic; només se li pot retreure una certa limitació de comprensió en la dicció de les peces de Vaughan Williams del bloc inicial del concert sobre fragments de La tempesta de Shakespeare, probablement també provocada per la difícil demanda cromàtica i harmònica de les peces.

El contratenor del Cor del Cambra del Palau de la Música Catalana, Toni Gubau, i Xavier Coll. © Antoni Bofill
El contratenor del Cor del Cambra del Palau de la Música Catalana, Toni Gubau, i Xavier Coll. © Antoni Bofill

Excel·lents els solistes, tant el contratenor Toni Gubau en les delicades cançons de John Dowland, com les dues solistes del Cor en les seves intervencions en You are three men of Sin de Frank Martin (la mezzosoprano Assumpta Cumí) i Devouring time de Josep Vila i Casañas (Ariane Prüssner, mezzosoprano), de gran exigència dramàtica en tots dos casos. Aquesta darrera peça, de Josep Vila i Casañas, estrena en el marc d’aquest concert, és una obra complexa i molt suggestiva, basada en el Sonet XIX de Shakespeare, i una gran traducció musical de la desesperació que produeix el pas inexorable del temps en l’ésser humà. El concert també va incloure Winter de Xavier Pagès-Corella, obra delicada i amb un marcat segell propi, amb harmonies obertes i suspeses.

La presència de Pere Arquillué com a rapsode fou un gran encert, gràcies a l’enfocament que l’actor va donar a la lectura dels fragments escollits i a una veu de timbre molt atractiu i mal·leable en funció del to i el gènere declamat. Tot plegat, amb una també excel·lent aportació de Xavier Coll a l’arxillaüt, fa d’aquesta proposta un espectacle que amb una potenciació de l’element escènic i la mateixa estructura interna en l’ordenació i presentació dels fragments musicals, mereix ser recuperat tenint en el punt de mira el quart centenari de la mort de Shakespeare.

L’Orfeó Català interpretant Primera nit de Walpurgis. © Antoni Bofill
L’Orfeó Català interpretant Primera nit de Walpurgis. © Antoni Bofill

Dos dies després, en el marc de la Sala de Concerts i corresponent al cicle Palau 100, l’Orquestra de Cadaqués i el seu director principal, Gianandrea Noseda –guanyador del Concurs de Direcció de la dita orquestra en una de les seves primeres edicions– oferien un concert en què la relació entre música i teatre esdevenia novament palpable en primer terme. El principal al·licient del programa era la poc freqüent Primera nit de Walpurgis (Die erste Walpurgisnacht, op. 60) de Felix Mendelssohn, una obra que al Palau no s’havia sentit des del 2008, oferta per l’Orquestra Simfònica del Vallès i el Cor Madrigal en el cicle Simfònics al Palau. Aquest cop amb l’Orfeó Català com a protagonista, l’obra cobrà una dimensió diferent, gràcies a la rotunditat interpretativa que propicià la gran massa coral de l’Orfeó –prop de vuitanta cantaires– i la teatral proposta musical que imprimí Noseda a la seva versió.

L’obra de Mendelssohn està entre les més ben aconseguides del seu catàleg i, malgrat ser injustament tinguda en un segon terme, cal situar-la al mateix nivell que l’arxiconeguda música incidental d’El somni d’una nit d’estiu, amb la qual manté similituds temàtiques en més d’un moment. Mendelssohn és conegut per la seva efervescència creativa en l’àmbit melòdic i, un cop més, ho fa palès en aquesta obra amb una música que no només acompanya a la perfecció el text original de Goethe (una primera versió de la famosa escena del Faust), sinó que hi recolza i n’accentua la dimensió escènica. Això mateix és precisament el que Noseda va voler accentuar, en una dinàmica versió en què l’Orfeó Català va mostrar un elevat rendiment i una gran flexibilitat musical i en què l’Orquestra de Cadaqués va oferir moments àlgids, com per exemple a l’inici de l’obra, en la confrontació entre les diverses seccions de cordes, tot dibuixant els efectes de la tempesta. Molt bona actuació també la dels quatre solistes, entre els quals hi havia el baix baríton català Àlex Sanmartí, i excel·lint el baríton alemany Detlef Roth, que tot i no comptar amb un instrument especialment brillant féu una lectura superba del seu paper, amb un final lluminós i esclatant.

El director Gianandrea Noseda. © Antoni Bofill
El director Gianandrea Noseda. © Antoni Bofill

El concert incloïa també l’Obertura Rosamunde de Schubert i la Simfonia núm. 3, “Renana” de Schumann. L’Orquestra de Cadaqués és una formació flexible, que funciona principalment per projectes i que, per tant, té una estructura variable en la qual els caps de corda són els únics permanents –alguns, vinculats a l’orquestra des del principi–, fet que dóna una estabilitat i l’estàndard de nivell que sempre ha marcat aquesta formació. Tanmateix, la rotació i participació de músics joves –fet connatural i alhora positiu– no facilita la construcció d’un so propi, ni tampoc el treball de seccions en la construcció d’un so concret i empastat. Això es va notar en aquesta ocasió sobretot en la secció de les cordes –principalment violins primers–, que van acusar una manca d’empastament sonor massa evident en l’Obertura Rosamunde i menys accentuat en la Simfonia de Schumann, que va tenir alguns moments superiors, com el segon i tercer moviments.

No va ser un concert equilibrat, però va ser un bon concert, en què l’element teatral va guanyar en detriment de la música absoluta en termes estètics (és a dir, la música purament instrumental), i que requereix un aprofundiment de què va estar mancat el treball de l’Orquestra de Cadaqués. Sorprenentment, però, l’aportació en solitari en què va sobresortir més de tot el concert fou el bis: una magnífica, vibrant i elevada obertura de Le nozze di Figaro de Mozart.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter