Subscriu-te

Que bé entra una ‘Bohème’…

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

LA BOHÈME de Giacomo Puccini. Llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica. Tatiana Monogarova. Nathalie Manfrino. Matthew Polenzani. Artur Rucinski. David Menéndez. Paul Gay. Fernando Latorre. Josep Ll. Moreno. Gabriel Diap. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Marc Piollet. Dir. escènic: Jonathan Miller. Producció de l’English National Opera (Londres) i Cincinnati Opera. LICEU. 18 DE JUNY DE 2016.

Per Mercedes Conde Pons

Malgrat que el mes de juny pugui no semblar el millor mes per veure i sentir una Bohème, ambientada en gran part en el fred hivern parisenc, dissabte passat vam viure una jornada més pròpia de tardor, que va afavorir que el Teatre presentés un molt bon aspecte pel que fa a l’entrada, en l’estrena d’aquesta Bohème de Puccini amb força veus joves, algun debut i, sobretot, molta tradició.

La producció de Jonathan Miller per a l’English National Opera de Londres i l’Òpera de Cincinnati és una d’aquelles lectures tradicionals que, ben feta, no fa res més que aportar màgia a una òpera que, musicalment, en té a dojo. La Bohème és una joia musical, de principi a fi, i costa d’imaginar com en la seva estrena l’1 de febrer de 1896 va tenir una rebuda freda. El cert és que pocs dies després l’òpera era aclamada i no ha deixat de ser-ho fins als nostres dies, essent una d’aquelles òperes ideals per a qualsevol nouvingut al món de l’òpera i que, a més, no fa mai mal de tornar a escoltar.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Miller no innova ni inventa, en una òpera que no ho permet gaire. El canvi d’època, de mitjan segle XIX als anys vint del segle XX no fa mal, però tampoc no hi aporta res d’especial, al marge de l’estilisme de Musetta i Mimì. La bohèmia, en aquella època, devia assemblar-se força a aquell París decadent del Quartier Latin, on artistes i joves amb ofici però sense gaire benefici intentaven viure la vida amb les millors condicions possibles. Podem imaginar que en aquell París del 1920, on encara no s’havia descobert la penicil·lina, Mimì –talment com una precursora de Coco Chanel– brodava flors tot esperant una oportunitat a la vida que, lamentablement, la tuberculosi no li va permetre viure.

Escenari enginyós i mòbil, les golfes dels quatre bohemis amb l’escala que els separa de la petita cambra de Mimì esdevé, per l’altra banda, el cèntric Café Momus, on es desenvolupa el segon acte i també el tuguri dels afores de París on Marcello i Musetta treballen en l’acció del tercer acte. Una bona il·luminació i un gran moviment d’actors fan la resta.

El Liceu ha aprofitat aquestes funcions per confegir dos repartiments de gran atractiu, tant pel que fa als noms destacats –debut de Matthew Polenzani al Liceu i presència de Saimir Pirgu al segon repartiment– com pel que fa a les oportunitats a joves cantants que comencen a obrir-se camí. És el cas de la soprano Olga Kulchynska, premiada fa un any i mig al Concurs Viñas, que debutava en temporada oficial com a Musetta. Noms espanyols, com David Menéndez, Gabriel Bermúdez, Isaac Galán o Fernando Radó han tingut presència novament al Teatre, alguns per fi amb papers més destacats.

Tatiana Monogarova i Matthew Polenzani. © Antoni Bofill
Tatiana Monogarova i Matthew Polenzani. © Antoni Bofill

Pel que fa al repartiment de la primera funció, va haver-hi una bona comunió musical entre Matthew Polenzani i Tatiana Monogarova, si bé la veu de la soprano no ens sembla la més adient per a Mimì, amb una mica de pes en el registre mitjà que semblava dificultar la fluïdesa del so. Tot i això, la soprano anà guanyant enters al llarg de la funció i va signar uns magnífics tercer i quart actes. Al seu torn, el tenor americà, rei al Metropolitan Opera House de Nova York, va defensar amb un molt bon instrument el paper de Rodolfo. Aguts rodons, bona línia de cant, en un so força obert –sobre gustos…– i amb un timbre clar.

Ens va agradar, sobretot, el Marcello d’Artur Rucinski –veu rodona i carnosa, generosa en els aguts– i també el Schaunard de David Menéndez –molt ben caracteritzat en el paper de músic, per sensibilitat i gràcia. Paul Gay cantà una impecable “Vecchia zimarra” malgrat no haver convençut fins aleshores en el paper de Colline, amb un timbre clar en excés. Molt ben cantat –potser massa!– el Benoît/Alcindoro de Fernando Latorre i molt correctes el Parpignol de Josep Lluís Moreno i el sergent de Gabriel Diap.

Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu van estar especialment inspirats, sota les ordres de Marc Piollet, que va crear una conjunció perfecta entre fossat i escenari. Piollet va demostrar haver fet un treball gairebé solístic en les diverses seccions, quelcom important en una factura musical, la de Puccini, plena de subtileses i atmosferes de gran delicadesa. Molt bé també els nens del Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya, que dirigeix Òscar Boada.