Subscriu-te

Crítica

Què esperem de la música contemporània?

JOVES COMPOSITORS DE l’ESMUC. BCN216. Dir.: Francesc Prat. Obres de Saladrigues, Valverde, Castellarnau, Santcovsky, Sola i Peire. L’AUDITORI (Sala Oriol Martorell). 30 DE MAIG DE 2012.

Per Mercedes Conde Pons

És una molt bona iniciativa donar un espai als joves compositors que estan cursant o acaben de finalitzar els estudis a l’ESMUC, per mostrar-ne les incipients creacions en aquest univers creatiu complex que és la composició musical, mitjançant un concert obert al públic. Cal, però, considerar, si posar les entrades gratuïtes és el millor sistema per normalitzar el consum d’aquesta música; però això són figues d’un altre paner que afecten no només aquest concert sinó tot un àmbit, el de la música contemporània, que no acaba de trobar el seu espai en la programació normalitzada de concerts.

Potser la qüestió fonamental que ens hem de plantejar és per què la música contemporània o, més ben dit, un cert tipus de música contemporània, no acaba de trobar el seu espai en l’oferta musical, tot provocant relacions fins a un cert punt parasitàries amb les institucions públiques. Cal una reflexió profunda sobre com s’ha de gestionar l’oferta d’aquesta música i pensar obertament si s’està sabent orientar de la manera idònia, quant a format, lloc i públic adequats. Naturalment que quan Arnold Schönberg va irrompre amb la seva música dodecafònica i atonal a l’escena vienesa, va commocionar el públic, tot provocant amors i odis a parts “des-iguals”… Però amb el temps –i és el que resulta més important– la seva música s’ha fet un lloc en les programacions, va formar escola i és un referent cultural de primer ordre.

Superats els moments de ruptura que es van viure al llarg del segle XX –no només Schönberg, sinó també Igor Stravinsky, John Cage, Edgar Varèse i tants d’altres…– és important pensar què s’espera del segle XXI, què busquen els seus músics, els seus compositors. I això, ahir, lamentablement no va quedar gaire clar. I ja no es tracta d’un problema de codi, sinó d’un problema d’idees. Cal dir que es van entreveure algunes idees al llarg del concert, però no gaires ni extraordinàries. Està clar que aquests concerts són espais per a l’experimentació, en què els compositors estan en fase de formació i d’exploració del seu propi interior, del seu propi llenguatge, del seu propi missatge. És important tenir-ho clar, perquè el que sí que es va poder apreciar són bones intencions, però massa supeditades a uns motlles massa rígids, potser influències dels mestres, potser lligams sense sentit a llenguatges que ja no comuniquen perquè ja no són innovadors.

Tot i això, no hi ha dubte que hi ha interès i és encoratjador veure tanta gent jove preocupada a experimentar amb el so per fer avançar la música. I cal felicitar els sis compositors escollits per a aquest concert –Oriol Saladrigues, Gerard Valverde, Carlos de Castellarnau, Fabià Santcovsky, Pau Sola i Lucas Peire– i alhora encoratjar-los a continuar explorant i, sobretot, explorant-se a ells mateixos. D’aquí és d’on sortirà la veritable música contemporània.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *