Subscriu-te

Quiasme a l’església del Carme

FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. “Human love, love divine”. Capella Cracoviensis. Núria Rial, soprano. Juan Sancho, tenor. Dir.: Jan Tomasz Adamus. Selecció d’àries, duets i fragments d’òperes i cantates de Georg Friedrich Händel. CAPELLA CASTELL DE PERALADA. 8 D’AGOST DE 2019.

Música de Händel interpretada amb instruments històrics en una església amb bona acústica i cantant la Núria Rial és sempre una proposta de felicitat musical. I així va ser.

Núria Rial se’ns ha presentat sempre embolcallada d’iniciatives ben diverses. Em venen al cap, sense consultar cap arxiu, actuacions memorables amb L’Arpeggiata, amb l’Orquestra de Cambra de Basilea cantant Telemann, duets d’amor amb Lawrenze Zazzo, col·laboracions amb els contratenors Jaroussky i Sabata, un disc –entre una cinquantena de ben diversos– amb àries de Haydn, recentment amb Artemandoline, Les Cornets Noirs o cantant al ballet de Teo Saarinen a Hèlsinki o fent d’oracle a Mother de Dima Orsho, o bé el 8 de juny veure que en la gala a Salzburg dedicada a Farinelli & Friends compartia escenari amb les quinze veus més destacables mundialment en la música barroca.

També recordo els seus inicis fent duo amb Bernat Vivancos al piano, essent la Rosaura ideal d’El giravolt de maig de Toldrà, el seu debut als 17 anys a l’òpera jove de Sabadell fent una Susanna esplèndida, un Cant dels ocells excels enregistrat per a la banda sonora de l’Espectacle de So i Llum de la Mare de Déu de l’Ecologia i quan, sempre reivindicadora, va oferir un bis de somni en un recital amb Marju Vatsel al clave: un Summertime que evidenciava la paradoxa de tantes àries de Bach o Händel que s’acompanyen amb piano de cua.

En aquesta ocasió ha vingut amb la proposta que li va plantejar el tenor Juan Sancho, que s’adonava que no tot el que és amor diví Händel ho guardava per als oratoris, ni tot el que és humà per a les òperes, cosa que li feia qualificar com a quiasme el títol del concert. També va rescatar algun dels pocs duets de soprano i tenor de Händel que la major part eren per a castrati.

El quiasme es va produir també en la interpretació, ja que, amb una actitud natural, Núria Rial afrontava tots els reptes assumint els diversos personatges i, en canvi, es va trobar amb un tenor més aviat hieràtic, amb modulació avara, que tendia cap a un refinament més sofisticat. Es van acordar, però, en els duets que van oferir d’Ariodante i d’Esther i en el duo final d’Acis & Galatea, no sense que abans, per part de la soprano, haguéssim pogut fruir d’una indescriptible “Eternal source of light divine” de l’Oda per a l’aniversari de la reina Anna. 

Núria Rial, després de cinc bones intervencions, va esclatar en el rol de dona israelita en l’oratori Samson en què, amb un diàleg competitiu amb la trompeta, va desbordar la contenció del públic. Juan Sancho va estar especialment evocador en una ària de Judas Maccabeus i en una altra de Jephtha.

Cal subratllar la bona música de la Camerata Cracoviensis –que ara està enregistrant la integral de les Simfonies de Haydn–, que va enllaçar els cinc blocs cantats amb danses, entrades i el largo de l’obertura d’Il pastor fido.

Posats a comentar, ja sabem que les fotos promocionals no corresponen a la realitat del moment ni de l’edat dels intèrprets que surten a cantar; en aquest cas, però, feien variar l’expectativa dels assistents. Una foto d’aspecte agressiu del tenor i d’expressió inquisitiva de la soprano donaren pas a un tímid galant dels anys vint i a una dona relaxada i confiada en les seves facultats.

Imatge destacada: © Jordi Mestre

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *