Subscriu-te

Raimon: comiat en plenitud

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

RAIMON. DOTZE RECITALS DE COMIAT. Raimon. Fernando Serena, contrabaix. Miquel Blasco, guitarra. Joan Orpinell, guitarra. Pau Domènech, vents. PALAU DE LA MÚSICA. 5 DE MAIG DE 2017.

Per Jaume Comellas

Cadascun dels dotze recitals programats amb motiu de l’adéu definitiu de Raimon tindrà el seu sentit específic, però sens dubte el primer i el darrer de l’onada de manera especial. I per a cada espectador, el seu tindrà el caràcter vívid de ser el darrer, l’última vegada que haurà pogut escoltar un artista estimat; i potser per a alguns, qui sap, haurà estat la primera.

Tanmateix, el clima d’expectació, o el clímax, no es va traduir en una rebuda particularment diferenciada de la de tantes al mateix escenari, potser també perquè ell no va fer tampoc res, cap gest especial, per afavorir-ho. A partir d’aquí el recital va ser sobretot, tant o més que la vegada que més, un afer artístic; un afer despullat d’altres consideracions; d’aquestes altres consideracions que han tingut, molt especialment els anys de l’anterior règim, un pes de caràcter reivindicatiu força rellevant per raons que és innecessari recordar. Altrament l’actual context reivindicatiu del país queda al marge dels delers del cantautor. Ni una estelada al vol, ni un sol crit d’Independència! Ni tan sols insinuat.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Curiosament, les cançons inserides a l’àmbit de la contestació anterior, els seus clams de llibertat contra la repressió política, van ser rebuts amb un escalf particular; van refrescar la memòria de molts espectadors i, per tant, van rebre una resposta encara calenta. No cal dir el Diguem no de la propina, però també abans Jo vinc d’un silenci, Indesinenter, T’he conegut sempre igual, Quan jo vaig néixer, Et recordo Amanda –la seva versió de la cançó de Víctor Jara–, 18 de maig a Madrid, No el coneixia de res o El País Basc, que van anar escampant-se al llarg de les dues hores netes de la seva generosa actuació; alguna, especialment Jo vinc d’un silenci i Indesinenter, a més, formen part de les millors aportacions intrínsecament artísticament considerades del seu opus.

Raimon va oferir un programa ampli i complet, en el sentit d’abastament de totes les etapes del seu recorregut: des de les dues cançons primeres –la cabdal Al vent i la massa oblidada Som– a les darreres, com Pensament, sobre música de la Cançó número 6 de Frederic Mompou, passant una munió de clàssics sobre textos propis en un enfilall extens, i alhora els seus referents poètics del País Valencià –Turmeda, Roís de Corella…–, amb el bellíssim Veles e vents d’Ausiàs March com a monument d’una particular importància. Així mateix Espriu, per passiva, sobre textos del poeta, ultra Indesinenter, Petita cançó de la teva mort, o activa, el seu homenatge La mar respira calma. I, és clar, les seves cançons d’amor, amb la més bella i representativa de les quals, Com un puny, va cloure la part oficial del recital previ a les propines. I per no faltar-hi res, tampoc la seva guitarra i la cadira per recolzar-hi la cama esquerra.

Raimon va actuar acompanyat pel seu quartet habitual, amb el qual ho ha fet moltes vegades. Fernando Serena al contrabaix, Miquel Blasco i Joan Orpinell, guitarres, i Pau Domènech, vent: clarinet, flauta travessera, saxo… Un equip que li forneix un suport còmode en la seva identificació tan consolidada.

La seva veu va sonar viva i intensa com sempre, encara que amb algun problema a les notes baixes; no a les agudes, que van projectar-se fins i tot al final de l’esgotador recital amb una força remarcable.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

A la fi un adéu no desdentegat, no tentinejant, no melangiós, sinó un comiat viu, si se’m permet el gairebé oxímoron; un adéu per a la recordança feliç, en certa manera des de la consciència d’innecessarietat vital del mateix comiat.

I ara sorgeix una gran qüestió; aquest patrimoni tan ric que ha creat Raimon en estar tan absolutament lligat a la seva pròpia interpretació, en confondre’s tan íntimament composició i interpretació, queda ara mercè d’un futur incert. Els què passarà?, quin recorregut tindrà?... ressonen amb una certa preocupació somorta. Cert que en algun dels recitals de la tongada, per exemple, cors de la Casa Orfeó Català interpretaran versions d’algunes de les seves cançons i Veles e vents va sonar amb prou feines vint-i-quatre hores més tard al mateix escenari pel Cor de Noies en una harmonització poc satisfactòria. La coral, que ja fa temps que s’hi ha vinculat, encara que de forma escadussera, marca una certa fita…, el camp resta obert, mot obert.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *