Subscriu-te

Crítica

Reestrena de Francesc Valls al Pirineu

© www.facebook.com/FestivalFemap
© www.facebook.com/FestivalFemap

FESTIVAL DE MÚSICA ANTIGA DELS PIRINEUS. La Grande Chapelle. Dir.: Albert Recasens. Obres de Francesc Valls. CATEDRAL DE LA SEU D’URGELL. DIVENDRES, 12 DE JULIOL DE 2013.

Per Josep Barcons Palau

Molt intel·ligentment, l’Empordà i els voltants han sabut associar el seu nom als festivals d’estiu: Peralada, Torroella, Vilabertran, Cadaqués, Cap Roig, Porta Ferrada… són noms que sonen a música. Una cosa similar, però diferent, és el que pretén el Femap (apuntin-se el nom: Festival de Música Antiga dels Pirineus). Un nom que sona bé i que, per això, és fàcil de recordar; però que, sobretot, es recorda per l’atractiu general de la programació i la solvència del plantejament, que són cosa del seu director, Josep Maria Dutrèn, que ha sabut crear unes sinergies d’allò més interessants entre Departament de Cultura, alcaldes, monuments, musicòlegs, músics i altres agents.

La presentació de la tercera edició del Femap es va fer el 12 de juliol passat a la Seu d’Urgell, que és l’epicentre del Festival, tot i que el que té de peculiar aquest certamen estival és precisament la deslocalització, ja que els concerts estan escampats per tot el territori pirinenc. Un territori vast d’extensió, però minso d’habitants que està –això sí– perlejat d’esglésies que són veritables joies de l’arquitectura romànica.

És aprofitant aquest patrimoni que neix (i creix: enguany ja hi participen 20 municipis i Polònia hi actua com a país convidat) el Femap. La idea és tan simple com brillant: per què no aprofitar el munt d’esglésies escampades pels Pirineus i programar-hi concerts? Òbviament, cada municipi més o menys ja es cuidava de programar algun que altre concert a les seves esglésies (que en general tenen una acústica fantàstica, a més)… Però per què, en comptes de fer-ho d’una manera aïllada segons la vènia de cada Ajuntament, no seguir un criteri de programació coherent i amb una línia definida?

Això és precisament el Femap, amb l’afegit que la música que s’interpreta en aquestes esglésies situades enmig de paratges naturals fantàstics no és qualsevol música, sinó que és exclusivament música antiga presentada, per tant, amb criteris històrics. I, a més, es procura que sigui interpretada majoritàriament per músics del país que ja tenen una notable projecció internacional i que són de solvència més que contrastada.

Així, a Avià i a Puigcerdà, hi actuarà el reconegut contratenor Xavier Sabata; a Bagà, la Seu d’Urgell i Son, hi actuarà el grup Vespres d’Arnadí amb Marta Mathéu; a Castellciutat i Tremp, hi actuarà l’Orquestra Acadèmia 1750; a la Pobla de Segur i a Sant Quirze de Pedret, hi actuarà el duo format per Mercedes Hernàndez i Fernando Reyes, i així podríem anar continuant al llarg d’una trentena de concerts més.

El concert inaugural a la Seu d’Urgell va ser també a càrrec d’una formació excel·lent: La Grande Chapelle, dirigida per Albert Recasens, que va interpretar la Missa Scala Aretina i algunes altres peces soltes del sortosament cada cop més conegut Francesc Valls (c. 1671-1747), un dels compositors insígnia del Barroc hispànic. La producció valia molt i molt la pena perquè, a banda de la interessant i fresca lectura de la missa com a tal, alguns dels motets, seqüències o villancets que es van interpretar no s’havien programat des del segle XVIII.

La recuperació d’aquestes peces ha estat possible gràcies al suport del Femap en les investigacions musicològiques que s’han dut a terme i que han culminat no sols en una lectura musical informada i ben fonamentada, sinó realitzada amb gust i sensibilitat, que situa la música de Valls al lloc que correspon. Però no sols els motets van ser una descoberta pel fet de sonar per primer cop en època moderna, sinó que la Missa va ser també un redescobriment, en sonar renovellada i desempolsinada arran de la tasca d’investigació i l’enfocament que va donar-hi Albert Recasens, que ha procurat reproduir la plantilla amb la qual Valls devia comptar el 1702 en l’època de l’estrena de l’obra. Amb uns efectius instrumentals relativament minsos, però amb intèrprets de gust exquisit (2 violins, 2 orgues positius, 2 clarins, 1 fagot, 1 arpa i 1 violone), la versió de Recasens incidia en la predominància de les 11 veus necessàries per a la interpretació de les parts individuals: 4 sopranos, 3 contratenors, 3 tenors i 1 baix. Així, la versió firmada per la plantilla internacional de La Grande Chapelle s’allunyava deliberadament de la pompa amb què Gustav Leonhardt la va gravar fa una colla d’anys, i la investia, en canvi, d’una sobrietat i elegància profundes, que seria bo que es poguessin recollir en un enregistrament.

Malgrat aquesta sobrietat de plantejament, la generosa acústica de la catedral de la Seu d’Urgell donava una reverberació a voltes excessiva a la música. Però aquest mateix tret permetia que, en els finals, es pogués gaudir de la finor tímbrica i de l’afinació impol·luta dels integrants de La Grande Chapelle en la sonoritat sostinguda dels últims acords. I també permetia que, en els moments de menor densitat textural, els jocs dinàmics entre els diversos cors i instruments assolís moments excelsos, com per exemple en els motets Plorans ploravit o Domine vim patior, en els quals les veus masculines –i especialment les dels contratenors Alex Potter, Gabriel Díaz Cuesta i Christopher Field– van meravellar amb la seva musicalitat.

Amb actuacions com aquesta i com les que hi ha programades fins al 24 d’agost, els Pirineus es volen fer un lloc dins el món dels festivals d’estiu. Un lloc on visitar esglésies, on fugir de la calor, on estar en plena natura, on descobrir gastronomia autèntica i on… des de fa dues edicions, escoltar bona música, amb bons intèrprets i a un preu d’allò més assequible, fruit sens dubte de l’aposta estratègica que la Generalitat de Catalunya fa amb aquest festival. Recomanació d’estiu: consultin el web www.femap.cat i no es perdin algun dels concerts que s’hi programen!