Subscriu-te

Crítica

Regal de Nadal de l’OBC

www.facebook.com/LiederCamera
www.facebook.com/LiederCamera

TEMPORADA OBC. Cor Lieder Càmera. Cor Madrigal. Maria Riccarda Wesseling, mezzosoprano. Agustín Prunell-Friend, tenor. Alexandre Duhamel, baríton. Paul Gay, baix. Marc Pujol, baix. Dir.: Pablo González. Berlioz: La infància de Jesús. L’AUDITORI. 21 DE DESEMBRE DE 2013.

Per Xavier Chavarria

L’últim programa de l’OBC abans de festes va ser un autèntic regal de Nadal, i per diverses circumstàncies: per començar, pel fet de programar la trilogia sagrada La infància de Jesús d’Hector Berlioz, una obra simfonicovocal amb molts al·licients, amb episodis de gran bellesa i poc habitual als escenaris del nostre país; la versió que va sonar a L’Auditori (comentem la de dissabte) va tenir un nivell òptim en tots els papers cantats, tant dels solistes com del cor, amb passatges molt reeixits i fins i tot emotius; però el regust més dolç ens el va deixar el bon nivell que va mostrar l’orquestra i especialment alguns solistes, i l’elegant delicadesa que va sortir de la batuta del titular Pablo González i que es va encomanar a gairebé tot el que va sonar. Només va enterbolir la vetllada la inquietant quantitat de butaques buides, un fet que comença a ser habitual també en aquesta sala i que no presagia res de bo: confiem que sigui circumstancial.

La infància de Jesús –una mena d’oratori en tres parts que Berlioz va voler definir com a trilogia sagrada– va tenir una gestació dilatada i heterodoxa que probablement n’explica i justifica certa irregularitat. És una música altament evocadora, per moments descriptiva, que segueix la trama argumental de manera quasi operística i que admetria sense problemes una certa escenificació. L’orquestració és rica i colorista (a l’altura de les millors fites simfòniques de Berlioz, que era –no ho oblidem– un instrumentador hàbil i brillant) i té moments exquisits i de gran dolçor. Certament, també en té d’altres menys inspirats i, fins i tot, en alguns passatges de la primera part la tensió dramàtica decau o s’acaben convertint en simple música d’acompanyament. De fet, l’obra té un cert regust arcaic, buscat volgudament per un Berlioz inusualment complaent amb els coetanis, accentuat per un llenguatge planer i transparent, un pèl ensucrat, i que va encisar des del dia de l’estrena a Sant Eustaqui de París, el 10 de desembre de 1854. El compositor, però, va viure aquell èxit com un menyspreu al seu autèntic estil, a les seves obres més personals. Tanmateix, una obra que perdura i manté el vigor durant més d’un segle i mig no es pot considerar menor o poc inspirada, i mereixeria més presència en les programacions.

www.facebook.com/cormadrigalbarcelona
www.facebook.com/cormadrigalbarcelona

Pablo González en va fer una lectura continguda i equilibrada, atenta a les subtileses tímbriques, i plena de dolçor i delicadesa, a la qual tot el contingent vocal i instrumental va respondre magníficament. Entre les veus solistes van destacar el baix Paul Gay, sòlid i intimidatori en el paper d’Herodes; la diàfana claredat i la dolçor vocal de la mezzo Maria Riccarda Wesseling, i el timbre punyent i equilibrat del tenor Agustín Prunell-Friend com a narrador. El baix Marc Pujol també va estar molt convincent en el paper de Polydorus, i el baríton Alexandre Duhamel va defensar amb molta dignitat el de Josep tot i l’evident estat gripal que li afectava la veu.

Madrigal i Lieder Càmera es van tornar a unir per confegir una massa coral sòlida i ben compactada: les veus masculines van tenir algun desajust rítmic en l’episodi inicial del somni d’Herodes, i l’afinació de les veus femenines va flaquejar alguns instants en la seva primera intervenció, des de fora de l’escenari, fent d’àngels que anuncien a Josep i Maria les intencions perverses d’Herodes; però en canvi van brodar el bellíssim i emblemàtic cor central de l’obra, “L’adéu dels pastors a la sagrada família”, i també l’extens i delicat episodi final a cappella, resolt amb molta solvència. L’orquestra va estar a gran altura durant tota l’obra, i alguns dels seus solistes van protagonitzar moments molt reeixits, com el deliciós passatge a la casa dels ismaelites que interpreten un trio format per dues flautes i arpa, una mostra excel·lent de l’altíssim nivell que tenen la majoria dels músics d’aquesta orquestra. La il·luminació tènue de l’escenari i els discrets moviments escènics del cor van arrodonir una vetllada musical càlida, íntima i plenament nadalenca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *