Subscriu-te

Crítica

Relacions –aparentment– contradictòries

Pere Ponce i Juanjo Puigcorbé a El crítico, si supiera cantar me salvaría
Pere Ponce i Juanjo Puigcorbé a El crítico, si supiera cantar me salvaría

EL CRÍTICO, SI SUPIERA CANTAR ME SALVARÍA DE JUAN MAYORGA. Juanjo Puigcorbé i Pere Ponce. TEATRE BORRÀS. 29 DE GENER DE 2014.

Per Mercedes Conde Pons

Quina és LA veritat? Quin és el paper de la crítica en la nostra societat? I el del teatre? Totes aquestes preguntes planteja, per bé que no les resol, El Crítico, si supiera cantar me salvaría; nova proposta teatral de Juan Mayorga, autor, entre d’altres, de l’esplèndida La tortuga de Darwin i Premio Nacional de Teatre el 2007.

L’obra descobreix una relació de dependència mútua entre la figura del crític, Volodia –encarnat per Juanjo Puigcorbé– i la figura de l’autor –Pere Ponce–, que viuen atrapats en el seu propi personatge, el que s’han creat ells mateixos per refugiar-se de l’opinió pública –que els espanta–, però encara molt més de l’opinió d’ells mateixos –que els bloqueja.

Ambdós, crític i autor, escriuen per al que ells consideren que és l’objectiu últim del seu ofici: ser útils, deixar una empremta en els altres, i s’emparen en la falsa modèstia del creador: “Jo només dono una opinió”, “Jo només creo per al públic”, per bé que en realitat el que busquen és el reconeixement, per alimentar el seu propi ego, del personatge que ambdós s’han creat i que els ha engolit.

Per això Pere Ponce sembla falsament sobreactuar en el seu personatge d’Scarpa quan es presenta a casa de Volodia –però en realitat és el personatge qui sobreactua–, i aquest darrer, Juanjo Puigcorbé, acaba entrant en el joc de la falsa sobreactuació cap al final de l’obra. Tots dos personatges són víctimes d’ells mateixos, ja que en el reconeixement en l’altre troben incentius per a la seva existència. S’odien, però es necessiten. Semblen oposats en la seva manera de veure la vida, però en el fons no els distancien tantes coses…

Superbs tots dos actors, Ponce i Puigcorbé, al servei d’un text de Mayorga que manté en gran mesura la tensió tot al llarg de l’obra, en una picada d’ullet de complicitat constant al seu ofici: “Odio les obres de teatre que parlen sobre teatre”, expressa el crític Volodia, o el paper a vegades inútil del director teatral, a qui Scarpa acusa de destrossar la seva obra en un joc metatextual –en el món real Juan José Afonso sí que sap treure punta de dos grans de l’escena com són Ponce i Puigcorbé. Junt amb l’enigmàtica frase “Si supiera cantar me salvaría”, que forma part del títol i està en boca de la dona que uneix i separa els dos protagonistes –però que mai no arribem ni a conèixer ni a entendre el perquè de tot plegat–, són només excuses, en el fons, per amagar la veritable insatisfacció de l’ésser humà, que no arriba mai a ser comprès completament, ni tan sols per ell mateix. Citar El rei Lear de Shakespeare i les darreres Variacions Goldberg de Glenn Gould no és un mer exercici de pedanteria ni, al contrari, un acte de mediocritat. Tots dos són exemples de l’eterna contradicció en què l’ésser humà pot viure respecte d’ell mateix i el seu entorn.

Aquesta és, sens dubte, una obra per reflexionar sobre l’inconsistent valor de la veritat i la crítica –també extrapolable, naturalment, a l’àmbit musical– i, a la vegada, sobre la importància que té per marcar o no el pols de la història de cada individu i de la Història en majúscula. Més enllà de la reflexió, la veritat –en “realitat”– és un simple miratge.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *