MADAMA BUTTERFLY de G. Puccini. Carmen Solís, Enrique Ferrer, Manel Esteve, Anna Tobella, Jorge Juan Morata, Joan Garcia Gomà, Juan Carlos Esteve, Laura Obradors. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Sergi Roca Bru, director musical. Carles Ortiz, direcció d’escena i vestuari. PALAU DE LA MÚSICA. 25 DE FEBRER DE 2023.
Madama Butterfly, el primer títol que van representar els Amics de l’Òpera de Sabadell el 1982, ha tornat a ser programat en aquesta temporada del quarantè aniversari de l’entitat, reconvertida en Fundació Òpera Catalunya (FOC). Entremig, és clar, hi ha hagut moltes altres reposicions d’aquesta partitura emblemàtica la popularitat de la qual no estalvia dificultats ni reptes als intèrprets.
De les diverses generacions de cantants que l’han anat afrontant al llarg d’aquestes darreres dècades, la FOC ha confegit en aquesta producció un repartiment estel·lar, amb grans veus en tots els rols principals, encapçalats sens dubte per les dues sopranos que comparteixen protagonista: Tina Gorina –que va assumir a darrera hora les primeres funcions per suplir una baixa– i Carmen Solís –que finalment en canta més de les inicialment previstes.
Solís, que actua a Catalunya de manera periòdica si bé no intensa, s’ha revelat els últims anys com una intèrpret idònia de les heroïnes puccinianes i verdianes, entre altre repertori. La veu, àmplia i carnosa, uniforme en tot el registre, s’adapta a l’evolució vocal i psicològica de l’esposa japonesa i es beneficia dels evidents dots d’actriu de la cantant. A la funció del Palau va brillar especialment al segon acte –va estar superba a “Un bel dì vedremo”– i va rebre una ovació eixordadora que va confirmar un gran èxit.
La sala modernista, que funciona especialment bé per a formats d’òpera semiescenificada –l’espai tan sols va semblar petit en algunes escenes del primer acte–, també va afavorir el tenor Enrique Ferrer, que va poder lluir-se amb comoditat en el primer acte, on Pinkerton encara no s’ha revelat com el despietat que serà, més que no pas a l’“Addio fiorito asil” del tercer. Solís i Ferrer ja havien coincidit fa poc en aquests papers i la química dalt de l’escenari va ser evident.
Anna Tobella com a Suzuki i Manel Esteve com a cònsol van mostrar al llarg de tota la funció una gran projecció, contundència i elegància. Cap dels dos no va poder mostrar, per les exigències del rol, la seva vis còmica excel·lent, però van ser igualment convincents en el dramatisme.
Aquest pòquer vocal va quedar arrodonit per la direcció musical de Sergi Roca Bru, que, des del podi situat a mig escenari, va vetllar especialment perquè l’orquestra, situada al fons en absència de fossat, no sobrepassés les veus. Tot i la possible incomoditat de la disposició –els cantants veien el director per una pantalla situada al fons de la platea–, Roca Bru va girar ostensiblement el cap quan va caldre, per mirar d’establir amb ells un contacte visual directe.
En definitiva, i malgrat que són poques les persones que poden haver testimoniat totes les Butterfly de la història de la factoria de Sabadell, una suma de factors va esclatar per fer d’aquesta producció, sens dubte, una de les millors.
Imatge destacada: (c) Lorenzo Duaso.
