Subscriu-te

Crítica

Reravera Cage a Barcelona

Per Jordi Alomar

Estem segurs que la tardor era una època especialment preuada per Cage. Un bon micòleg com ell devia esperar amb ànsia l’arribada de la reravera per endinsar-se a la garriga a trobar (i no a cercar!) tota mena de bolets. I enguany els actes entorn de Cage estan poblant les ciutats com bolets. Només cal trobar-los, perquè hi són.

Si l’any passat donàvem la benvinguda al cicle ArtsSònica com una iniciativa del tot necessària a Barcelona, l’edició d’enguany –centrada en la figura de John Cage a partir del seu centenari– ha confirmat del tot els bons presagis.

L’any 1992, pocs mesos abans de la seva mort, John Cage encapçalava la seva conferència Overpopulation and Art de la manera següent: “Cap al 1948 o 1950, el nombre total de persones vives igualà el nombre de persones que havien viscut fins aleshores. El present, doncs, a mesura que avancen els nombres, esdevé el mateix que el passat. Ara ja estem en el futur. Tot plegat és una altra cosa. S’ha doblat? S’ha quadruplicat? Tot el que ara sabem amb certesa és que els morts estan en franca minoria. Els morts són superats pels que vivim.”

El 1948, doncs, any en què Cage situa en taules el joc entre passat i present (i que per tant cap dels dos no pot guanyar la partida) és el moment en què clou una de les seves peces més reconegudes i de què vam poder gaudir el passat dia 9 d’octubre a l’Arts Santa Mònica: les Sonates i interludis per a piano preparat.

No és casual la coincidència del vaticini de Cage amb la proposta sonora i instrumental que unifica la sèrie: el piano, tot un emblema de la tradició –amb la inherència tàcita dels seus espais, els seus discursos, el seu públic, el seu so: tots dins una gàbia– ara s’esbudella i, en un acte d’insubmissió, es farceix de perns, gomes i falques a fi de generar un ventall de sonoritats inaudites. Probablement, i gràcies al perenne relativisme que tot ho empantana, avui per avui ja hem assimilat el que aleshores devia tenir de provocador el sacrilegi de fer malbé un piano, però tot i això, l’actitud de desobediència és més vigent avui que mai i justifica, com afirmà en la presentació Lluís Nacenta, coordinador del cicle, la seva inclusió en l’encapçalament del recorregut.

Tot i que Cage coneixia les manipulacions i distorsions del piano amb la música de Henry Cowell, els primers usos del piano preparat són causats per una necessitat pràctica: Cage es trobà que havia de compondre música per a un espectacle de dansa en què s’esperava que emprés instruments de percussió, però no es disposava ni de l’espai suficient per encabir-hi els instruments ni dels recursos per disposar-ne. Per això, la manipulació del piano generava una bateria de possibilitats tímbriques pròpies de la percussió a l’abast del pianista. Aquesta concepció utilitària del piano preparat com a bateria de recursos a mans del pianista fou emprada profusament per a músiques concebudes per a la dansa, si bé el cicle de Sonates i interludis ja no obeeix a una necessitat incidental.

Les vint unitats que completen el cicle destaquen per la seva homogeneïtat: vint perspectives d’un mateix tractament de l’instrument que permeten, cadascuna, obrir una miríada de possibilitats sonores. Aquestes possibilitats no són excusa per fer-ne un ús espectacular ni tan sols efectista, sinó que s’integren en la sintaxi, desimilitaritzant-la, com diria John Cage (l’etimologia grega de “sintaxi” connota una ordenació militar). Un nou instrument per fer nova música, no per esdevenir un vehicle de reproducció de l’ordre existent. I aquesta proposta enceta un debat d’actualitat immediata: la tecnologia i la seva obsolescència veloç està transformant radicalment (de l’arrel) les nostres vides? O tan sols en substitueix, epidèrmicament, les formes, per continuar allà mateix on érem?

La interpretació de Lluïsa Espigolé claudicà de les típiques lectures efectistes i obsessionades amb el tabú del piano preparat entès com una vaca sagrada distorsionada que no deixa de formar part del paradigma de música contemporània entesa com a circ. Ben al contrari, amb la màxima senzillesa, amb la mateixa economia de mitjans i disciplina amb què Cage encara un nou problema amb cada peça, amb cada passa pel bosc, na Lluïsa deixà respirar tota la riquesa d’experiències sonores extraordinàries que amaga el piano preparat, tot permetent que cada so, independentment de la seva harmonicitat, sigui ell mateix i no part de pleonasmes. Una mostra, doncs, clara d’ecologia interpretativa en un entorn on estem cansats de tant soroll per a no res. No se m’acut una millor manera d’encarar aquest cicle, i és tota una declaració d’intencions. No cal anar a Rússia ni a París per dur-ne un solista extravagant que ens enlluerni amb les andròmines de Cage: la jove i barcelonina Lluïsa Espigolé fa anys que amb una professionalitat, tarannà i bon gust exquisits treballa en la primera línia internacional els repertoris d’avançada. Afortunadament, aquesta ruta deixa de banda els èxits de saló i galeria –tot i que siguin els referents mediàtics, educatius, comercials i d’audiència en aquest país de pandereta–, fent camí caminant, que no és fàcil.

Poc més d’una setmana després, el 19 d’octubre, fou el CCCB en el marc del Zèppelin Expandit 2012 el que acollí l’Irish Circus Live Electronics Ensemble amb una proposta del tot alineada amb els plantejaments en viu de Cage. Es va commemorar el centenari del seu naixement així com també el d’Alan Mathison Turing, el qual, amb les seves màquines, formalitzà el concepte d’algorisme efectuant qualsevol càlcul concebible. Les seves contribucions a l’àmbit de la intel·ligència i la vida artificials feren palès que l’atzar pot ser quelcom inherent als processos matemàtics. En tot cas, aquesta commemoració prescindí justament de tota fastuositat connotada i típica a les memorabilia d’aniversari. Res més que un veritable Cage MixTuring de procediments i continguts sense res més que si mateixos, deixant als processos de l’atzar les seves configuracions finals i als oients la plena responsabilitat de participació i gaudi, si s’escau. El mateix que destacàvem de la interpretació de Lluïsa Espigolé podem destacar-ho aquí: la transparència absoluta del procediment interpretatiu, deixant que sons i estructures siguin senzillament sons i estructures, no vehicles de res. L’atzar probablement és la via més dolça per experimentar tot allò que sempre hauríem considerat inexperimentable, impossible, inversemblant: el plaer de les coincidències, la sorpresa de les sincronies, la màgia a l’abast dels fets. Com per exemple, la combinació computacional que féu possible treure a la superfície aquestes paraules de la Conferència sobre no-res de Cage: “És difícil parlar quan tens quelcom a dir precisament per les paraules, que ens continuen fent parlar del mode en què les paraules necessiten per encaixar i no del Mode en què nosaltres necessitem per viure.”

Ben igual que a la convocatòria de l’Arts Santa Mònica, el públic no deixà d’arribar i agombolar l’espai en tot moment. I això és el que hom destacaria d’aquesta onada Cage que està afectant Barcelona ben igual que la resta de grans ciutats d’arreu del món: l’actitud d’un públic nou, jove i en expansió que testimonia i protagonitza un canvi d’època i no només una època de canvis. L’esperada fermentació d’un miceli generacional.

I per acabar amb la transversalitat de símptomes que indiquen l’extensió de l’experiència expandida de Cage durant aquesta tardor, des del dimarts 23 passat la Fundació Tàpies està acollint un club de lectura per als escrits de John Cage a càrrec de Carmen Pardo. Disposar d’una lectura guiada pel coneixement i la perspicàcia de Pardo és possibilitar la immersió plaentera en l’oceà vastíssim de possibilitats que suposen els textos de Cage, on cada paraula –ben igual que els sons de la seva música– és un calidoscopi que fa més rica l’experiència de la vida mateixa.

Podem creure que aquesta és l’aportació de Cage: reconciliar-nos amb el món per mitjà de l’escolta oberta, sense dicotomies, determinismes ni rancors. Deixant de ser sords i cecs al món que ens envolta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *