Subscriu-te

Crítica

Revelació a Vilabertran

Hanna Elisabeth Müller i Wolfram Rieger a Vilabertran

 

Per Jaume Radigales

Entre les moltes virtuts de la Schubertíada de Vilabertran, hi ha el bon ull (o la bona oïda) dels responsables per intuir on hi ha talent entre els músics del país i de l’estranger. A aquesta intuïció, cal afegir-hi l’habilitat per dur-los al poblet empordanès i per consagrar-los davant d’un públic format per acòlits. Matthias Goerne o Juliane Banse han estat alguns noms que s’han fet grans en el món del lied i que prèviament ja havien passat per Vilabertran (on han tornat regularment). A aquests noms il·lustres, caldrà afegir-hi sens dubte el de la soprano alemanya Hanna-Elisabeth Müller. Apadrinada entre d’altres per Dietrich Fischer-Dieskau, la cantant de Mannheim té una joventut insultant (26 anys), però un instrument ben format i privilegiat: veu homogènia i generosa en volum, color preciós, projecció impecable i sentit precís de l’afinació en passatges compromesos són algunes de les seves millors virtuts, a les quals cal afegir el domini del cant lligat en els passatges melismàtics o un fraseig de gust immaculat. Però a més hi ha la intuïció i la resolució expressives, la generositat discursiva i el rigor en la pronunciació, que converteixen en veritable festa el que podria haver quedat reduït a recital de jove promesa. Müller és molt més que això i va poder demostrar-ho en una sessió agombolada per l’erudició i la sensibilitat pianístiques d’un Wolfram Rieger lliurat a la causa. El repertori era exigent, però Hanna-Elisabeth Müller el va abordar amb naturalitat, des del jovenívol Schubert fins a la voluptuositat straussiana, passant per les ambivalències tonals de Schönberg i Britten, per les sfumature de Chausson o per la gràcia picaresca de Rakhmàninov, sempre amb la impecable pronunciació de l’alemany, el francès, el rus o l’anglès.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *