Subscriu-te

Revisionar el visionari

The Late Piano Sonatas & Bagatelles
Josep Colom, piano
Obres de Ludwig van Beethoven
Eudora, 2019

Diuen les cròniques que l’eclecticisme formal de les darreres Sonates de Beethoven i, per extensió, de tot el darrer període compositiu del mestre de Bonn va provocar en els seus nombrosíssims admiradors sentiments enfrontats. Els uns, decebuts, van criticar la frivolitat amb què es prenia de cop les estructures musicals. Els altres, els que més, encara més admirats, van intuir sense comprendre-la alguna nova genialitat, fins al punt que, malgrat tenir-lo ja al primer rang del panteó artístic, van mitificar encara més la seva figura de geni. I de fet, això va provocar que durant generacions, el pas de gegant que Beethoven va fer al final de la seva vida en el camp del desenvolupament formal, no fos ni entès ni igualat, de tan mitificat, i la interpretació d’aquestes obres seguís un curs cada cop més conceptual i quasi místic. No és aquest el moment de prendre partit sobre si aquesta divinització fou encertada o no. Beethoven és, en el seu darrer període, sens dubte incommensurable; tan elevat com terrenal, tan senzill com enrevessat, i és simptomàtic que el material de què sovint parteix una tan elaborada filigrana és senzillíssim (escolteu, si no, l’“Arietta” de la darrera Sonata o l’“Adagio” del Quartet op. 132, ambdós materials d’un regust clarament popular). ¿És, per tant, lícit reinterpretar aquell visionari Beethoven des d’un punt de vista més humà i menys diví, a la contra del que la tradició interpretativa ha marcat durant anys? Definitivament, sí. El mateix Barenboim, per exemple, que n’ha enregistrat almenys dues vegades la integral de Sonates, rectifica en la segona els excessos romàntics de la primera en favor d’una versió més planera, més terrenal.

El veterà Josep Colom, que viu en estat de gràcia els millors moments de la seva carrera, ens proposa en aquest disc revisionar el darrer Beethoven per donar-li també un caire més humà, més planer, però no menys conceptual ni brillant; donant senzillesa i naturalitat als tempi (algú els trobarà massa ràpids, especialment els lents) aconsegueix uns cantabile realment expressius i clars; i fent dialogar els moviments de les tres darreres Sonates amb les sis darreres Bagatel·les (el nom és equívoc, no són peces gens frívoles) n’humanitza les unes per elevar-ne les altres. Una proposta innovadora i fresca, una interpretació brillant, un plaer sense pal·liatius. Un acaba escoltant la darrera Sonata i es pregunta: ¿hi ha res més a dir? Definitivament, no.

Imatge destacada: Josep Colom

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *