Subscriu-te

Saariaho triomfa a Ais amb ‘Innocence’

INNOCENCE de Kaija Saariaho. Magdalena Kozená, Sandrine Piau, Tuomas Pursio, Lilian Farahani, Markus Nykänen, Jukka Rasilainen. Susanna Mälkki, direcció musical. Simon Stone, direcció d’escena. FESTIVAL D’AIS DE PROVENÇA. 6 DE JULIOL DE 2021.

En aquest segle XXI l’òpera de nova creació està ben viva. El Festival d’Ais de Provença ha jugat un paper important a promoure-la. El 2012 ho va fer estrenant Written on skin de George Benjamin, una òpera que ja s’ha passejat amb gran èxit per nombrosos teatres d’arreu, entre els quals el Liceu. Ara el Festival pot repetir aquella fita amb Innocence, la darrera òpera de Kaija Saariaho, acabada d’estrenar. Es pot dir sense massa por a equivocar-nos que l’obra de la compositora finlandesa, artista convidada del Palau de la Música, té un futur ben assegurat gràcies a la seva gran qualitat musical i a la potent història que explica.

L’argument no pot ser més actual, tot i que també molt antic. Gira al voltant de la violència gratuïta en temps de pau i de la culpabilitat. La història té com a escenari Hèlsinki, la capital d’un país d’una Europa cosmopolita on conviuen orígens i nacionalitats diferents. L’escriptora finlandesa Sofi Oksanen, autora de l’estremidora novel·la Purga, firma el llibret de l’òpera, que es divideix en cinc actes i vint-i-cinc escenes amb una durada d’una hora i quaranta-cinc minuts sense entreacte. Bona part de l’obra està en anglès i en finès, però també en menor mesura en francès, txec, alemany, romanès, suec, espanyol i grec.

La història es desenvolupa en dues línies paral·leles, però que acaben convergint. D’una banda, hi ha el casament d’un noi finlandès amb una noia romanesa que ha conegut en un viatge al país dels Carpats. De l’altra, hi ha el dolorós record d’un fet de sang ocorregut deu anys abans en una escola internacional de la ciutat finlandesa.

El dolor de la cambrera

Una cambrera cridada a correcuita per substituir qui havia de servir el banquet de noces és qui va enllaçant les dues històries quan s’adona que el nuvi és el germà del noi que havia provocat la massacre a l’institut on estudiava la seva filla, Markéta, una de les víctimes mortals, i que la núvia és als llimbs perquè la família manté el secret. L’òpera passa d’una realitat a l’altra. Del present al passat i al revés. Les històries es desenvolupen en un mateix espai escènic, però no es trepitgen, tenen vida pròpia fins al final, en què s’ajunten.

El pare del nuvi creu que la nora ha de conèixer la història, però la mare s’hi nega per por de no casar el fill. El pare es sent culpable, primer per amagar la realitat, però després també quan recorda que ell va ensenyar el fill assassí a disparar sent encara molt petit i que aquest va executar la matança amb el seu fusell. El mossèn també se sent culpable per no haver detectat l’impuls violent del noi que s’acarnissava amb els animals. La mestra pensa que llegint els treballs que feia l’estudiant s’hauria d’haver adonat que alguna cosa no rutllava. I els nois supervivents de la matança tampoc no surten gaire ben parats perquè abans havien humiliat amb violència l’assassí. A la seva manera tothom té la seva part de culpa. I encara hi ha un revolt final que no explicarem.

Una atmosfera fosca

Composta per a una orquestra de vuitanta músics, cor mixt i tretze solistes repartits en els dos grups narratius, Innocence és la cinquena òpera de Saariaho i és la que té més personatges. Les primeres notes que s’escolten tocades amb instruments molt greus creen una atmosfera fosca i llòbrega que no abandona l’obra fins a gairebé al final. La compositora ha estat una de les figures més importants de l’espectralisme i de la música electrònica. Aquí ha fet una partitura plena de contrastos i de molts colors. Cada personatge té un doble orquestral, tot creant així uns marcadors que guien l’espectador, i no deixa mai que la música amagui la veu. La línia orquestral i la vocal són nítides.

Saariaho demostra que de veus en sap un niu. No només ajusta els accents i els tons de la prosòdia de cada una de les llengües en què està escrit el llibret a les notes de la partitura. També els dona les seves diferents formes. Els estudiants, interpretats per actors, declamen rítmicament i ho fan de manera amplificada i així es remarca que són les veus del passat. Els assistents al casament canten i ho fan amb les diferents tessitures. La mestra es manifesta amb un sprechgesang o cançó parlada. Amb el fantasma de Markéta la compositora presenta una molt peculiar manera de cantar del folklore finlandès, i el cor el situa fora de l’escenari distribuït de manera que soni gairebé irreal.

Escena realista

A diferència de la seva posada en escena de Tristan und Isolde al mateix Festival amb uns resultats de comprensió difícil, a Innocence Simon Stone fa una lectura neta i molt clara. En una plataforma giratòria munta una doble escena, el restaurant del banquet de noces i l’escola internacional. Tot molt realista, com sempre fa. A mesura que l’òpera avança i el passat es fa viu en el present, l’escena es va buidant.

El canvi de registre de la London Symphony Orchestra, que el dia abans tocava Wagner, va demostrar a bastament la seva versatilitat, dirigida en aquest cas per Susanna Mälkki, bona coneixedora de l’obra de Saariaho. Vocalment, el repartiment era molt homogeni. La soprano Magdalena Kozená donava vida a la cambrera, una mare turmentada per la mort violenta de la filla. A Sandrine Piau en el paper de mare del nuvi li tocava defensar uns aguts punyents. Tuomas Pursio (pare del nuvi), Lilian Farahani (núvia), Markus Niykänen (nuvi), Jukka Rasilainen (capellà) i Lucy Shelton (mestra) feien molt reals i creïbles els seus papers. Cal fer una menció especial a Vilma Jää, la cantant de veu i tècnica molt peculiar que interpreta Markéta.

Al final de l’òpera, el dol s’acompleix quan el fantasma de la filla assassinada diu a la seva mare que demà no cal que li compri les seves pomes preferides ni un regal d’aniversari l’any vinent. Amb la súplica “Mama, deixa’m marxar!”, que és un cop de puny a l’estómac de l’espectador, que queda clavat a la butaca, acaba Innocence, una òpera a la qual li espera una llarga vida als escenaris.

Imatge destacada: © Jean Louis Fernandez.

1 comentari

  • M’agrada l’obra de Saariaho, i després de llegir el teu comentari d’INNOCENCE, espero veure-la aviat al Liceu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Una nova cita portarà centenars de joves cantants a Barcelona la setmana que ve. Més informació, al nostre web! @Liceu_cat http://www.revistamusical.cat/el-concurs-de-cant-montserrat-caballe-aterra-per-primera-vegada-al-liceu/

Moltes gràcies pel record, @almanacat!

L'organista Montserrat Torrent, de 95 anys, ha estat distingida amb el Premi Nacional de Música de @culturagob en la categoria d'Interpretació. En la de Composició, el guardó ha recaigut en Gabriel Erkoreka.

La temporada de cambra de @auditoribcn arrenca aquest dijous amb un plat fort: les cançons populars de Gerhard. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/la-musica-vocal-de-robert-gerhard-inaugura-la-temporada-de-cambra-de-lauditori/

Segueix-nos a Twitter