Subscriu-te

Saba catalana per al lied alemany

ECHO RISING STARS. Josep-Ramon Olivé, baríton. Ian Tindale, piano. Obres de Korngold, Schubert, García-Tomás, Mahler i Strauss. PETIT PALAU. 4 D’ABRIL DE 2019.

Al món del cant líric circula una llegenda “urbana” que diu que si s’és meridional no té sentit especialitzar-se en lied alemany, ja que els cantants del Nord sempre ens superaran en dicció, intenció, estil i musicalitat. Però, com deia, es tracta només d’una llegenda “urbana”, que en aquesta ocasió ha quedat completament desmentida pel jove baríton Josep-Ramon Olivé oferint-nos un concert dedicat a gran la tradició del lied alemany, des de Schubert fins a Korngold passant per Mahler i Strauss, amb un afegitó contemporani català al mig.

Aquest concert forma part del cicle ECHO (European Concert Hall Organisation) Rising Stars, una xarxa entre les més grans sales de concerts d’Europa, que ofereix la possibilitat a joves artistes emergents de presentar-hi concerts. Un dels afortunats d’enguany ha estat Josep-Ramon Olivé, baríton sorgit de l’Escolania de Montserrat que prosseguí la seva formació a l’Escola de Música de Barcelona i a l’ESMUC, tot continuant-la a la Guildhall School de Londres, on va rebre la Medalla d’Or l’any 2017. La seva curta trajectòria ja li ha permès de col·laborar amb grans formacions i produccions d’òperes, així com fer concerts en sales prestigioses. En aquest cicle Olivé ha creat un tàndem amb el pianista anglès Ian Tindale, amb qui ha aconseguit una simbiosi realment notable.

En aquesta ocasió Olivé demostrà el seu domini al difícil món del lied, un àmbit que requereix una enorme ductilitat vocal i una gran exquisidesa estilística, a més de bons coneixements d’alemany. El concert s’inicià amb les quatre peces dels Lieder des Abschnieds, op. 14 de Korngold, un cicle que gira al voltant del comiat, impregnat d’un lirisme intimista de caire emotiu i crepuscular. Aquestes quatre peces serviren com a escalfament, com es va observar amb un inici de concert força engolat i algunes irregularitats als salts del començament de la tercera peça, Mond, so gehst du wieder auf; però la veu va anar prenent cos, timbre i seguretat a mesura que avançaven les peces.

En canvi, Olivé excel·lí en diversos lieder de Schubert, potser el repertori més brillant de tot el concert. El dramatisme intrínsec d’alguns d’aquests lieder va permetre a Olivé, en diàleg amb Tindale, mostrar un gran nombre de matisos a través d’una energia contínua i continguda. El primer, Ganymed, ens va endinsar en un aire juganer en el qual Olivé es mostrà molt còmode. Però també excel·lí en An mein Herz, de caire més dramàtic, o Auf der Bruck, especialment enèrgic.

Ja a la segona part, Olivé i Tindale ens van oferir el cicle Lieder eins fahrendes Gesellen de Mahler, impregnat d’aire inquietantment melancòlic. El punt culminant d’aquest cicle fou, sens dubte, el darrer lied, Die zwei blauen Augen von meinem Schatz, una obra que Mahler inspirà en la seva Primera Simfonia, amb tints gairebé fúnebres i enyorança d’un passat idíl·lic trencat pel dolor d’un amor impossible. Olivé i Tindale aconseguiren crear una atmosfera màgica, que va deixar literalment sense alè el públic, com es manifestà en el llarg silenci posterior, que va costar de trencar en aplaudiments.

L’últim bloc del concert correspongué a diversos lieder d’un altre gran mestre de la tradició germànica, Richard Strauss. Aquest repertori proporcionà la possibilitat de tancar el concert amb peces de caire líric i expansiu, com el radiant Heimliche Aufforderung o l’últim, el brillant i vitalista Wie sollten wir geheim sie halten. Com a colofó, en els bisos Olivé i Tindale feren un petit homenatge a la cançó catalana amb Vinyes verdes vora el mar de Toldrà i va acabar amb el lied Alle Seelen d’Strauss.

Ian Tindale, Raquel García-Tomás i Josep-Ramon Olivé. © Eva Guillamet

Cal dir que ja des de la primera part es va veure una de les grans virtuts vocals d’Olivé: el domini absolut de les dinàmiques, passant amb gran facilitat de fortissimi a pianissimi, junt amb un legato excel·lent i una molt lloable pronunciació de l’alemany. Aquest tret no només demostra un gran control tècnic, sinó que, a més, li proporciona un ventall enorme de possibilitats expressives. Vam tenir possibilitat de comprovar-ho al llarg de tot el concert, entre les peces del qual podem destacar l’últim lied de Korngold –Gefasster Abschied–, Die Götter Griechenlands de Schubert o el final delicat de Wenn mein Schatz Hochzeit macht de Mahler. Però on Oliver va tenir ocasió d’explotar al màxim aquesta qualitat va ser, sens dubte, en Chansons trouvées de la jove compositora catalana Raquel García-Tomás, interpretada al bell mig del concert, a l’inici de la segona part. L’obra sorgí com a encàrrec de l’Auditori de Barcelona, Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana i ECHO, i no sabem si fou composta coneixent les qualitats vocals d’Olivé, però el fet és que li serví com a lluïment en la interpretació de repertori contemporani, amb una obra complexa de text inventat i caracteritzada precisament pels seus forts contrastos entre fortissimi i pianissimi, executats excel·lentment.

Un tret especialment rellevant és que Olivé aconseguí transmetre totes aquestes expressions i emocions sense gairebé moure’s, en un contingut exercici d’economia d’esforç i de comunicació. Tot el concert es donà en una posada en escena pràcticament hieràtica en què el vehicle d’expressió artística era, exclusivament, la música a través de la veu i el piano. En resum, es tractà d’un concert d’una exquisidesa lloable. L’única cosa que va enterbolir la interpretació varen ser certs engolaments esporàdics de la veu d’Olivé, que en algun moment li van fer una mala passada als aguts, com va quedar palès al final del delicat Du bist die Ruh de Schubert i en Ich hab’ ein glühend Messer de Mahler. Però s’entén que són detalls petits, res a veure amb la moda d’engolar que es troba en molts cantants actuals a la recerca d’un dramatisme que acaba essent impostat; i, per descomptat, no van deslluir una interpretació en general impecable.

Imatge destacada: © Eva Guillamet

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *