Subscriu-te

Crítica

Sabadell inaugura l’Any Verdi amb ‘Nabucco’

Eugènia Montenegro i cor. © Xavier Gondolbeu
Eugènia Montenegro i cor. © Xavier Gondolbeu

NABUCCO de Giuseppe Verdi. Llibret: Temistocle Solera. V. Anastasov. E. Montenegro. I. García. J. Fadó. L. Vila. M. Pujol. C. Ortiz. N. Vilà. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Dir. escènica: C. Ortiz. Dir. musical: Rubén Gimeno. Nova producció de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell. TEATRE LA FARÀNDULA (SABADELL). 24 DE FEBRER DE 2013.

Per Roberto Benito

Si la temporada d’aquest any de l’Associació Amics de l’Òpera de Sabadell va començar amb Tosca de Puccini i el ja tradicional concert de sarsuela, serà el geni de Busseto qui completarà la resta de la temporada amb Nabucco i La Traviata per celebrar el bicentenari del seu naixement.

Les òperes més conegudes de Verdi pugen a l’escenari de La Faràndula de Sabadell i a altres teatres del país amb certa freqüència gràcies a la bona tasca d’aquesta associació que ja celebra els seus trenta-un anys d’existència amb l’enginy infrangible de la seva fundadora, la Sra. Mirna Lacambra.

Nabucco, òpera en quatre actes amb text de Temistocle Solera i basada en un drama francès, es presenta amb el doble joc de la religió-poder i individu-poble. I col·locant Verdi amb un joc d’acròstic des de la seva estrena a Milà el 1842 com a reclam polític de la rebel·lió antiaustríaca.

La proposta que ens ofereix Jordi Galobart com a escenògraf és històrica, funcional i ajuda a situar l’espectador en els àmbits dramatúrgics, si exceptuem els últims canvis, que es fan una mica lents. La proposta de la regidoria de Carles Ortiz és tradicional, però potser crea excessius moviments poc naturals amb la massa coral i poca credibilitat amb els solistes, atenent més a l’estètica que no pas al drama. Es tracta d’una opció com una altra qualsevol i en absolut apagada, ja que la part canora se salva amb nivell. El cor com un personatge més d’aquest drama bíblic va tenir els seus moments de glòria i fins i tot alguna cosa inusual avui dia, va bisar el famós “Va pensiero”.

Iván García i membres del cor. © Xavier Gondolbeu
Iván García i membres del cor. © Xavier Gondolbeu

Amb una majoria aclaparadora d’intèrprets del país o residents a Catalunya es va configurar un repartiment de gran qualitat, si bé el rol protagonista, Nabucco, va ser dut a terme amb molt bon resultat pel baríton búlgar Ventseslav Anastasov, tot recreant el drama personal de l’home orgullós i del convers amb un bon instrument i diferents matisos vocals. Els dos grans sacerdots van ser interpretats per Marc Pujol i Iván García, que van atorgar la gravetat de la seva tessitura als personatges respectius més enllà de la partitura, si bé el segon va mostrar en el registre agut certs problemes de col·locació. La parella d’enamorats, Ismaele i Fenena, van ser d’un gran nivell en les veus de Josep Fadó i Laura Vila, que van recrear l’heroisme i la passió en les seves intervencions.

La gran sorpresa de la nit va ser la soprano Eugènia Montenegro, que va debutar en el difícil rol d’Abigaille, la germanastra esclava que arrabassa el poder al rei dels assiris i que acabarà morint penedida. Una veu poderosa amb gran presència escènica i bona tècnica vocal que va saber donar credibilitat a aquest rol verdià tan turmentat que es mou entre la gelosia de l’amor no correspost i la lluita pel poder que l’ascendeixi on el seu bressol no ho permetria. Abigaille ho exigeix tot de la cantant que s’atreveix a interpretar-la: gran volum per enfrontar-se a una orquestra poderosa, saber dir el text amb intenció en el recitatiu, lirisme i línia de cant en l’ària, juntament amb agilitats i aguts en la cabaletta del segon acte. Tot això va ser més que assumit i ofert generosament per aquesta soprano catalana que esperem veure aviat en altres reptes similars i que va ser premiada amb una ovació de tot el públic i dels seus companys al final de la representació com feia temps no s’esdevenia a La Faràndula.

La batuta de Rubén Gimeno va imprimir un caràcter ferm des de l’obertura, amb claredat de gest i una lectura que feia prevaler l’acompanyament als cantants, si bé de vegades el volum del fossat es va sobreposar a alguns intèrprets.

Un títol que sempre és agradable de veure i no gens barat de dur a escena pel nombre de solistes, juntament amb la complexitat de la dramatúrgia escènica. En aquest cas s’ha de felicitar un treball en equip ben resolt amb un bon nivell musical i que crea expectació davant La Traviata que tancarà la temporada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *