PALAU 100. Nicola Benedetti, violí. Philharmonia Orchestra. Santtu-Matias Rouvali, director. Beethoven: Concert per a violí en Re major, op. 61. Txaikovski: Simfonia núm. 5. PALAU DE LA MÚSICA. 21 D’ABRIL DE 2022.
Com a darrera parada d’una gira espanyola que havia començat el dia 19 a Madrid i va seguir el dia 20 a Saragossa, van actuar al Palau la violinista Nicola Benedetti, el director Santtu-Matias Rouvali i la Philharmonia Orchestra per interpretar, a la primera part, el Concert per a violí de Beethoven i, a la segona, la Cinquena Simfonia de Txaikovski. Resumint-ho: dos artistes joves, una orquestra vella i dues peces del gran repertori, dos “clàssics populars”. El resultat va ser òptim, gairebé memorable.
La Philharmonia d’avui sona bé, molt bé. El conjunt que el 1945 va fundar Walter Legge amb la idea de tenir un gran conjunt especialitzat en enregistrament discogràfic ocupa un lloc especial, molt estimat, a la memòria de tots els que vam créixer musicalment alimentats pels antics elapés. L’orquestra, que ens ha visitat sovint, ha passat molts alts i baixos de qualitat al llarg dels anys. L’actual Philharmonia Orchestra torna a tenir un gran so, amb una corda bona, sòlida i unes fustes dolces i equilibrades. En alguns moments de Txaikovski, a requeriment del director, el conjunt va assolir, sense estridència, sense estripar el so, una pressió sonora, uns clímaxs dinàmics excessius per al limitat cubicatge del Palau, però hi vam sobreviure.
El fet més destacable del concert va manifestar-se en les versions renovades, vives i plenes d’interès que l’orquestra vella i els dos artistes joves van saber fer de dues peces del gran repertori.
Tant el Concert de Beethoven com la Simfonia de Txaikovski viuen a l’Olimp. Tothom creu que sap “com han de sonar” i molts opinen que sobre aquestes dues obres “ja està tot dit”. Saber-les presentar d’una manera nova des del més profund respecte va ser mèrit dels joves i va resultar higiènic i educatiu per als melòmans vells.
Benedetti va fer un Beethoven intens i quan ho va creure necessari va fer atacs aspres, que sorprenien. Al segon moviment, que massa sovint passa com una mena de tràmit entre l’encant del primer i el vigor rítmic del tercer, Benedetti va fer “cantar” el seu Stradivarius i els temes i les melodies semblaven provenir d’una veu humana, l’orquestra la seguia i aprimava el so de manera prodigiosa. Cal destacar que la violinista escocesa va sorprendre el públic amb una cadenza del primer moviment que incloïa la participació del timbaler de l’orquestra i que era una adaptació, feta per ella i el pianista Petr Limonov, de la cadenza que Beethoven va fer per a la versió per a piano i orquestra del seu propi Concert per a violí.
Santtu-Matias Rouvali debutava al Palau amb aquest concert. El jove director finlandès, que ha substituït Esa-Pekka Salonen com a titular de la Philharmonia Orchestra i que sembla que està sent festejat per importants conjunts americans, és un director completíssim. Rouvali transmet amb claredat les seves intencions, tant als músics que té al davant com al públic que té al darrere. És d’aquells directors que guia també l’oient i li explica què ha d’escoltar a cada moment.
Rouvali ajunta estratègia amb tàctica, té una idea clara, tant de les grans línies generals que sostenen l’obra com de l’èmfasi que vol en el primers violins al final d’una frase i té molta cura de les subtileses agògiques tan freqüents en aquesta simfonia de Txaikovski. Rouvali veu el conjunt i veu el detall. La seva versió de la Cinquena Simfonia va ser fortament dramàtica, arriscada, tant en les dinàmiques com, en alguns moments, en els tempi i a hores d’ara escoltar un Txaikovski que, des del respecte i la saviesa, és també arriscat és gairebé un luxe.
Benedetti, Rouvali i l’estimada Philharmonia van ben sacsejar l’Olimp.
Imatge destacada: (c) Antoni Bofill.
