Subscriu-te

Crítica

Saioa Tosca

Saioa Hernández com a Floria Tosca. © Amics de l’Òpera de Sabadell

ÒPERA A CATALUNYA. Tosca de Giacomo Puccini. Saioa Hernández. Javier Agulló. Ismael Pons. Orquestra Simfònica del Vallès. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Dir.: Daniel Gil de Tejada. TEATRE LA FARÀNDULA (Sabadell). 31 D’OCTUBRE DE 2012.

per Albert Torrens

La temporada que encara celebra –ni que sigui parcialment– el trentè aniversari dels Amics de l’Òpera de Sabadell i el vint-i-cinquè de l’Orquestra Simfònica del Vallès i del cicle Òpera a Catalunya estarà marcada, lògicament, per l’homenatge a Giuseppe Verdi amb motiu del bicentenari que, tot i que s’escau el 2013, molts ja han començat a celebrar. La seva primera producció, però, estrenada –així ho ha volgut el calendari– en una nit més procliu als àpats generosos i als fruits d’aquesta època de l’any que no pas a l’òpera –potser per això el teatre no era ple–, passa per la partitura d’un compositor tant o més popular –i, per tant, escaient als Amics–: la cèlebre Tosca de Puccini que, a l’escenari de La Faràndula, ja s’ha pogut veure en nombroses ocasions al llarg d’aquestes tres dècades d’història de l’Associació.

Com és sabut, l’èxit de l’obra requereix tres bones veus per als papers protagonistes, pocs personatges secundaris, poca presència del cor i, això sí, una orquestra capaç de donar sortida a la llegendària densitat de l’acompanyament puccinià. I aquesta producció de Tosca comptava amb tots aquests elements.

La soprano madrilenya Saioa Hernández, que tan felices vetllades ha propiciat les últimes temporades a Sabadell, no va decebre i va donar vida a una Floria Tosca –la protagonista de la trama també és cantant– espectacular, desbordant i apassionada, generosa i contundent tant en els aguts com en el registre greu, tot i que curiosament no va trobar en el “Vissi d’arte” el punt àlgid de la seva recreació. Elegantíssima en els moviments en escena, també s’hi va trobar a faltar algun moment de més intimisme –sobretot en els duets amb el tenor al primer acte. El tenor Javier Agulló va fer un Mario Cavaradossi vocalment més discret, però de gran credibilitat en les escenes de la tortura i de l’afusellament i que va ser aplaudit degudament en les dues àries clàssiques del gènere que Puccini li reserva. Finalment, el veterà baríton Ismael Pons va encaixar molt bé en el paper del baró Scarpia.

Posada en escena de gran realisme, com estem acostumats a trobar en aquest escenari, i direcció irregular de Daniel Gil de Tejada al capdavant –entre d’altres– de la Simfònica del Vallès, especialment a l’inici del segon acte, en què es va palesar el desequilibri de forces entre els qui cantaven dalt de l’escenari i un cor intern massa proper, que gairebé impedia sentir-los.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *