Subscriu-te

Salvatgisme, nostàlgia i èpica al darrer concert de l’OBC

Gautier Capuçon. © Gregory Batardon (foto d’arxiu)
Gautier Capuçon. © Gregory Batardon (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. Gautier Capuçon, violoncel. Dir.: Kazushi Ono. Obres de Parra, Dvořák i Prokófiev. L’AUDITORI. 11 DE MARÇ DE 2016.

Per Lluís Trullén

Un concert ple d’al·licients, amb l’estrena de la suite Wilde d’Hèctor Parra, obra encàrrec de l’OBC, amb el gran violoncel·lista Gautier Capuçon interpretant el Concert de Dvořák, i l’heroisme de la cèlebre Simfonia núm. 5 de Prokófiev van concentrar-se en un nou programa de l’orquestra dirigida per Kazushi Ono.

Wilde (salvatge) és una suite orquestral del compositor Hèctor Parrada basada en l’òpera Wilde, l’home dels ulls tristos que es va estrenar l’any passat al Festival de Schwetzingen amb posada en escena de Calixto Bieito. El mateix compositor explicava davant del públic les particularitats d’una òpera basada en una obra del dramaturg Händl Klaus que parla sobre les dissorts d’un metge d’una ONG i la seva degradació física i moral en tornar al seu país. La partitura orquestral segueix els patrons que han fet de Parra un dels compositors amb un llenguatge personal més identificable i d’estil més definit. La seva música té una capacitat innegable de descripció, dotada de textures de color i sonoritats punyents emprant les sonoritats més diverses que poden propiciar-li els instruments. L’obra respira una atmosfera inquietant i les seves referències a Berg i Stravinsky es manifesten de manera evident. La qualitat per teixir textures mitjançant harmonies atrevides i polirítmies arriscades supera fins i tot la idea narrativa de la música; les sorpreses sonores, la qualitat d’orquestració, la força implícita de Wilde superen, doncs, el discurs mateix, i així ens propicia una obra de gran atractiu, curosament elaborada i d’una qualitat tímbrica que denota l’absolut coneixement que Hèctor Parra posseeix de la paleta orquestral.

De l’impetuosa suite Wilde vàrem passar a la nostàlgia que desprèn la que el mateix Dvořák va considerar la seva millor obra: el Concert per a violoncel, op. 104. Gautier Capuçon, sigui com a músic de cambra, sigui com a solista, sempre destaca pel seu refinadíssim i elegant fraseig i per la meravellosa sonoritat que extreu del violoncel Matteo Goffriler del 1701. El Concert de Dvořák és una de les obres preferides pels violoncel·listes, per no dir la que més. Capuçon va oferir-nos-en una versió en què sobresortia l’elegància del discurs, la claredat sonora i el fraseig nítid, acompanyat per una orquestra que, com ja s’havia esdevingut amb Wilde, va estar impecable. No érem davant una lectura excessivament apassionada ni, per contra, pàl·lida per un lirisme preeminent sobre la riquesa de sonoritats. Capuçon trobava el just equilibri en què el melodisme i la vehemència confluïen en una simbiosi idònia per gaudir de tots els colors que Dvořák va plasmar en aquesta obra emblemàtica. Gran paper de l’orquestra, plenament conjuntada amb un Capuçon que va cloure l’actuació interpretant El cant dels ocells.

I de la nostàlgia que traspua el Concert de Dvořák, vàrem passar a l’heroisme de la Cinquena de Prokófiev, que –com l’obra homònima de Xostakóvitx– segueix els paràmetres de lluïment orquestral, heroïcitat i d’acomplir els requisits marcats pels criteris estètics de la Unió de Compositors Soviètics. Obra d’una orquestració meravellosa, hi queden implícits passatges melòdics vinculats al Romeu i Julieta i d’altres, com els del conegudíssim “Allegro marcato”, amb melodies a l’uníson de les cordes sobre una base rítmica motòrica i accelerant. Impecable l’orquestra sota la batuta d’Ono: interpretant amb força, seguretat i exactitud les demandes orquestrals, però també extraient la delicadesa pròpia que emana d’una de les joies musicals llegades pel compositor rus.