Subscriu-te

Crítica

‘Santa Clara 1714’ de Jordi Cervelló

El compositor Jordi Cervelló
El compositor Jordi Cervelló

MÚSICA PEL TRICENTENARI A LA PEDRERA. Camerata 432. Toldrà, Cervelló, Casals. AUDITORI LA PEDRERA. 19 DE SETEMBRE DE 2014.

Per Mònica Pagès

La Pedrera és un edifici que, tot i la seva monumentalitat, tant arquitectònica com turística, i malgrat tots els alts i baixos econòmics que es puguin patir, es manté fidel a oferir un espai per a la música i, molt sovint, per a la música del nostre temps. Divendres passat, 19 de setembre, va tenir lloc una nova estrena al seu auditori amb motiu de la celebració del Tricentenari, al qual es va sumar la Fundació Catalunya-La Pedrera que té la seva seu en aquest edifici. Es tractava de l’obra Santa Clara 1714 composta per Jordi Cervelló i que va encarregar i interpretar en aquesta estrena la Camerata 432.

L’Auditori de La Pedrera es va omplir de públic i d’una gran expectació per sentir aquesta obra de Cervelló que s’afegia al corpus de composicions que ha inspirat la celebració dels tres-cents anys del setge de Barcelona i de la pèrdua catalana de la Guerra de Successió. Cervelló s’ha inspirat, entre altres publicacions que ell mateix va explicar en la conversa prèvia al concert amb Xavier Chavarria, en el capítol 11 de la novel·la Victus d’Albert Sánchez Piñol, que explica la batalla del baluard de Santa Clara, un dels episodis del setge a Barcelona durant la Guerra de Successió. Un episodi tràgic que va estar protagonitzat per la companyia dels Estudiants de Lleis –els estudiants de dret d’aquell moment–, capitanejats pel catedràtic de dret Marià Bassons, que va morir-hi, i que també van defensar amb la vida aquell baluard, un dels principals que protegien la ciutat de Barcelona. D’aquí ve el títol de l’obra.

El silenci previ a l’atac d’aquell 12 d’agost de 1714, a les 7 del matí, es va convertir en la creació de Jordi Cervelló en una mena de motiu invisible que serveix d’impuls a la música dramàtica i sovint trepidant de Santa Clara 1714. Una música que semblava convertir els arcs dels instruments de corda de la Camerata 432 en les baionetes amb què lluitaven aquells estudiants. La varietat d’efectes sonors, el pols rítmic intens que s’hi anava desplegant i el dibuix melòdic que de tant en tant apareixia, especialment el del violoncel de Laia Puig, es van estenent auditivament amb un gran dramatisme tot formant un llenç musical d’un impacte sensorial gairebé pictòric, és a dir que semblava que la música fes veure interiorment tot el desenvolupament de l’escena i cadascun dels sentiments d’aquells nois que van sacrificar la seva vida inútilment. Com aquells estudiants del baluard de Santa Clara, la Camerata 432 va defensar amb cos i ànima la música de Cervelló, que hi té una estreta relació com a assessor musical. En aquest cas es tractava d’una batalla musical que només es podia guanyar i la victòria va ser clara i va merèixer un aplaudiment fervorós.

Aquesta estrena de Santa Clara 1714 de Jordi Cervelló va estar acompanyada en el programa que portava per títol “Música per la pau” de l’arranjament per a orquestra de corda del Quartet en Do menor, “per l’Art” que Eduard Toldrà va compondre ara fa exactament cent anys. A continuació, es va tocar un Minuet per a quintet de corda de Pau Casals, també arranjat per a conjunt més gran, i, per acabar, el Quartet en Mi menor també de Casals que va escriure el 1893, encara adolescent, quan va anar a estudiar a Madrid, i del qual es presentava una versió per a orquestra de corda arranjada pel mateix Jordi Cervelló. El contrast entre aquestes obres i la de Cervelló va ser evident i discutible. Des del meu punt de vista, no eren les més adequades per acompanyar una obra d’un caràcter tan dramàtic i que posava al límit les possibilitats sonores d’una orquestra de corda entesa com un sol instrument. Les obres de Toldrà i de Casals sorgiren d’un esperit totalment oposat, d’una gran candidesa, i tenen unes dinàmiques molt diferents, que obligaven a fer un salt d’estil massa gran a aquest conjunt de corda que està format per un grup de músics que, amb esperit de generació, van demostrar que una obra actual, acabada de fer com la de Cervelló, els era molt més natural d’interpretar. La possibilitat de disposar d’una orquestra de corda, com ha tingut aquest compositor català a l’hora de crear una obra nova com Santa Clara 1714, és un luxe que dóna sentit al fet musical i fa realitat el diàleg viu entre compositor, intèrpret i públic, que sempre ha estat necessari per fer evolucionar l’art. És una experiència que, sens dubte, caldria potenciar encara més i que esperem que pugui donar molts més fruits.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *