Subscriu-te

Seducció vocal en català

© Hermínia Sirvent
© Hermínia Sirvent

POESIA I MÚSICA DE LA RENAIXENÇA AL NOUCENTISME. Marta Mathéu, soprano. Albert Guinovart, piano. Obres de Granados, Guinovart, Mompou, Lamote de Grignon, Toldrà i Serra. AUDITORI ENRIC GRANADOS DE LLEIDA. 22 D’ABRIL DE 2016.

Per Santi Riu

La ciutat de Lleida programà un dels concerts més adients que es podien esperar per la diada de Sant Jordi. Una simbiosi engrescadora entre poesia, música i uns intèrprets que plasmaren amb escreix la relació d’Enric Granados amb el Modernisme. Però el que hauria estat sens dubte un ple absolut de l’Auditori es veié influenciat per la programació paral·lela al teatre La Llotja d’un altre espectacle musical. ¿Tan difícil resulta no fer coincidir dos espectacles musicals el mateix dia i gairebé a la mateixa hora, quan a més es resten públic? ¿Una agenda única d’esdeveniments culturals de la Regidoria no podria ajudar perquè tots els espectadors poguessin gaudir d’una oferta variada i espaiada?

La vetllada constà de dues parts clarament diferenciades que giraven entorn de Granados i la reivindicació literària del Renaixement i el Noucentisme. L’Allegro de concierto obrí una primera part dedicada íntegrament a l’obra d’Enric Granados que estigué dominada per una selecció de les seves Tonadillas. En el centenari de la mort del compositor lleidatà, l’obra pianística, cambrística i orquestral aflora de mica a mica. No podíem pas deixar de banda l’obra per a veu i piano.

Granados quedà plenament impactat per l’obra de Goya, i aquesta l’influencià clarament en la composició de la seva obra pianística més reconeguda –Goyescas–, així com en l’òpera que desenvolupà a partir d’aquests materials, però la influència arribà més lluny. I aquestes obres en són un clar exemple. Basades en lletres de Fernando Periquet, Granados sembla dibuixar-nos el Madrid de l’època. La cançó d’arrel popular sembla sorgir en Granados amb una força i un punt castís que de seguida sedueix. Clars exemples en foren El majo tímido o El tralalá y el punteado amb un acompanyament pianístic que imita el puntejat d’una guitarra, o el suggeridor El majo discreto. Marta Mathéu se’ns presentà com una veu molt completa, tan poderosa com delicada, de timbre bell i sensual. La dicció, tan clara com pura, és acompanyada d’una línia vocal delicadament matisada que sap capbussar-se dins de cada text per obtenir-ne una gran caracterització i amb un gran domini de l’escena. Una soprano d’un nivell excel·lent, que a més ens obsequià amb el recitat de diversos versos que cantava després.

En les Cançons catalanes –fruit de la col·laboració entre el compositor lleidatà i Apel·les Mestres–, el duet sabé respirar, trobar l’espontaneïtat que tant ajuda en aquestes obres, però sense defugir subtileses. Amb un timbre dolç i càlid, tot i que potent quan calia, Mathéu demostrà una gran seguretat en els aguts –amb una deliciosa Elegia eterna–, secundada per un piano ple de suggeriments.

La segona part s’inicià amb els Valsos poètics d’aquest músic “integral” que és Albert Guinovart. Escrit en memòria de Granados i seguint el patró de la seva obra que du el mateix títol, aquesta música sembla beure del romanticisme, que aflora amb bellesa melòdica i fina sensibilitat –quin nostàlgic Vals sentimental ple d’encant…

Si la primera part havia estat vocalment a un gran nivell, amb la selecció d’El combat del somni de Mompou els resultats foren superlatius. Amb el mínim de mitjans, el compositor hi aconsegueix una expressivitat i malenconia de primer ordre. I Albert Guinovart posà les bases amb una bella paleta sonora perquè la soprano oferís amb serenitat i de manera sincera el dolor i la tragèdia que traspua la partitura. Excelsa Damunt de tu només les flors al costat d’una més apassionada i contrastant Jo et pressentia com la mar. Però les sorpreses no acabaren aquí. Qui us escriu quedà encisat per la descoberta de les cançons de Lamote de Grignon. La Cançó de capvespre tan ben explicada i desgranada com ben frasejada per ambdós músics donà pas a una joiosa i ben caracteritzada Cançó de la Francisqueta delicadament matisada. I és que a vegades sembla que s’ha de programar la “quota” de música catalana, però amb obres així no és tan sols un deure, sinó un goig i un petit regal per al públic.

Marta Mathéu va exhibir una dicció clara, un timbre atractiu i un registre tan ampli com homogeni en Maig i Abril de Toldrà –a qui podríem considerar com el fundador del lied català. Van ser lectures poètiques i plenes d’inflexions abans de cloure el concert de manera brillant amb el Sonet als llavis de Serra.

En resum, un apassionant i revelador viatge per l’obra musical catalana que tingué encara una propina. Una versió tan encantadora com trapella de la cançó popular Margarideta del mateix Guinovart. Un bon concert de dos músics en un gran moment i als quals esperem aviat de tornada.