Subscriu-te

Crítica

Sempre ens quedarà… la música

René Pape. © Mathias Bothor/DG (foto d’arxiu)

Recital René Pape. Camillo Radicke, piano. Obres de Schubert, Wolf i Schumann. Liceu. 5 de febrer de 2012.

Per Mercedes Conde Pons

Fred siberià al carrer, calidesa de llar de foc a l’escenari del Liceu. La veu de René Pape sonava per primer cop al Liceu en format íntim, de lieder, després de les memorables actuacions a l’Elies de Mendelssohn i La valquíria de Wagner, en versió de concert. Per uns moments, fins i tot, va semblar que al Liceu regnava la normalitat, després de les tràgiques notícies conegudes fa tot just una setmana.

Com alguns antecessors seus van fer també –Hans Hotter i Cesare Siepi, entre altres il·lustres baixos–, René Pape ha sabut trobar l’encaix adequat d’una veu profundament operística en un repertori més afí –per tradició– a veus més lleugeres i àgils.

Però, com acostumen a dir els grans cantants, l’òpera i el lied no s’han de cantar amb veus ni tècniques diferents. No hi canvia la tècnica, sinó la impostació, el caràcter, la gamma de colors que s’empra en un repertori i en l’altre. Petites històries nuclears, els lieder són universos de sentiments i paisatges que cal recrear amb la senzillesa del poeta. René Pape n’és conscient i per això el seu cant no es va veure afectat per un caràcter impostat. Fins i tot, fruit de la seva rectitud germànica, i també d’una certa timidesa ben reclosa darrere una aparença imponent (de físic i mirada superba), es podria dir que en ocasions el seu cant va fluir en solitari, sense que ni tan sols el seu cos s’impliqués gaire en la narració, com tampoc el pianista –molt absent amb massa freqüència.

Amb un programa complaent amb ell i amb el públic, René Pape va cantar el bo i millor del repertori schubertià, d’Hugo Wolf i Robert Schumann. Tres cançons del recull Schwanengesang (El cant del cigne): la deliciosa “Ständchen” (Serenata) i la implacable “Der Atlas”; tres cançons d’Hugo Wolf inspirades en poemes de Michelangelo i una selecció de lieder de Schubert, per complaure i ficar-se a la butxaca l’audiència: An die Musik –quina dimensió prenien els versos de Schober, tot recordant que la música és l’art que ens permet evadir-nos del dolor…–, Lachen un Weinen, Heidenröslein  i Der Musensohn, entre d’altres. Els moments màgics es van produir, precisament, en aquest bloc de cançons, amb un cant absolutament integrat al text, a la màgia del poeta, amb la humilitat del cantant que és només portador de sentiments.

Ja a la segona part, Pape ens oferí Dichterliebe (Amor de poeta) de Robert Schumann, un cicle encisador, més sovint interpretat per tenors i barítons que no per baixos, però que en la seva veu sonà més profund, més ombrívol. Així com el pianista Camillo Radicke sonà més irregular a la primera que no pas a la segona part, amb René Pape passà el contrari, si bé en dimensions molt diferents. Un recital que només René Pape volia acabar (com ell mateix va manifestar davant dels requeriments del públic de més bisos), es va cloure amb dues propines: la deliciosa Zueignung (Dedicatòria) de Richard Strauss i una breu cançó de Schumann.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *