Subscriu-te

Sentiment

Imatge d’un concert de Mark Padmore, acompanyat al piano per Paul Lewis, de la temporada passada al Palau de la Música Catalana. © Lorenzo di Nozzi (foto d’arxiu)
Imatge d’un concert de Mark Padmore, acompanyat al piano per Paul Lewis, de la temporada passada al Palau de la Música Catalana. © Lorenzo di Nozzi (foto d’arxiu)

PALAU 100 CAMBRA. Mark Padmore, tenor. Paul Lewis, piano. Obres de Beethoven i Schubert. PALAU DE LA MÚSICA. 4 D’ABRIL DE 2016.

Per Mercedes Conde Pons

L’efecte rebot té quelcom de positiu en l’àmbit musical, i el fet que Mark Padmore fes escassament dues setmanes que va recollir la més gran ovació en la inoblidable Passió segons sant Mateu dirigida per John Eliot Gardiner segurament va ajudar a omplir, una mica més que l’any passat, la Sala de Concerts del Palau de la Música Catalana.

Els privilegiats presents en aquest recital van poder gaudir d’una de les interpretacions més sinceres, autèntiques i belles de tota la temporada del Palau de la Música Catalana, principalment gràcies a una segona part antològica, amb el “fals” cicle de Franz Schubert: Schwanengesang (El cant del cigne). En aquest cicle, pianista i cantant, que col·laboren de fa temps ençà, van assolir un nivell de compenetració difícil de superar, amb un acostament a l’expressió poètica tan simètrica com excelsa, en la qual música i veu estaven totalment al servei i glòria del text poètic.

A la primera part havíem pogut sentir algunes cançons de Ludwig van Beethoven que mostren, amb uns mitjans encara amb camí per recórrer fins a arribar a Schumann, el que serien les bases de la relació entre text i música en el magnífic gènere lied que Schubert desenvoluparia en grans i nombroses pàgines. L’aparent senzillesa proposada per Beethoven, sobretot pel que fa a l’acompanyament pianístic de les cançons escollides, resulta incòmode al cantant, que queda orfe davant el públic. Padmore va anar escalfant motors, sobretot amb la preciosa Abendlied unter dem gestirnten Himmel, cançó estròfica que creix en intensitat a mesura que evoluciona, fins a cloure la primera part amb el breu cicle An die ferne Gelibte, el primer cicle d’aquestes característiques que es coneix i que fa indissociables les sis cançons que el componen, tot tancant el cercle la primera i l’última, que comparteixen la melodia. Són tretze minuts de música continuada que van dedicades a aquell amor llunyà, separat per la mort i que, per tant, només té consumació en l’altre món.

A la segona part el pianista britànic Paul Lewis inicià els primers acords de Liebesbotschaft (Missatge amorós) i creà de manera immediata l’ambient acotxat i acollidor que proposa la música de Schubert. Mark Padmore se sentí molt més còmode en aquest repertori i això repercutí en l’assumpció d’uns nivells de sublimitat que mantingué en suspens el públic fins al final del concert. Padmore té la capacitat d’esdevenir un autèntic portaveu del poeta, de la mateixa manera com ho fa també en l’Evangelista de les Passions de Bach. Sense escarafalls propis d’altres cantants, el seu és un posat neutre, relaxat, que posa completament al servei de l’art. Recollint paraules seves en l’entrevista publicada al número 349 de la «Revista Musical Catalana» (corresponent als mesos de febrer-març de 2016), ell vol “fer servir la música com a transmissor d’emocions i missatges”. Així doncs, Padmore esdevé una mena de mèdium que deixa fluir en la seva veu els sentiments universals de dolor, amor, patiment, angoixa, tristor, melangia… i és possiblement això el que fa que la seva esdevingui una actuació commovedora, capaç de tocar el cor a gran part dels oients, malgrat comptar amb un instrument en aparença no especialment privilegiat, però que tanmateix sap utilitzar a la perfecció.

L’idil·li entre cantant i públic entrà en un espai de culminació perpetuada fins al final del concert a partir de la interpretació d’“Ständchen” (Serenata). Allà el cantant obrí les portes a una altra dimensió, en la qual entrà en processó tothom qui el volgué seguir i on només hi havia la bellesa de la natura i la nostàlgia de l’amor, la frescor de la nit i el suau mormoleig del ventijol nocturn i els rossinyols noctàmbuls. Padmore jugà amb els harmònics de la veu vibrada i la seva mixtura amb el timbre despullat, que tant bé domina, tot aconseguint uns efectes d’una dolcesa infinita.

A partir d’allà, “Auftenthalt” (Sojorn) fou un intensa crescuda que mostra l’angoixa del cor que no troba pau, en contrast amb “In der Ferne” (A la llunyania), cançó estròfica de rima consonant que busca exemplificar el pes del dolor pel rebuig amorós a través de la sonoritat repetitiva dels versos, la qual cosa produeix un cert estatisme estructural, però no pas expressiu. “Abschied” (Comiat) és, per contra, una fugida endavant que ve marcada pel ritme galopant del piano, en un bon exemple del magnetisme entre els dos intèrprets presents a l’escenari. En “Der Atlas” (L’Atles) Padmore mostrà un cop més la seva versatilitat, amb una interpretació esfereïdora, malgrat el seu timbre clar i agut.

A partir d’aquí, i ja enfilant el final del cicle, amb els versos de Heinrich Heine, la interpretació assolí una altra dimensió, més fosca, més introspectiva, més despullada d’adorns superflus, com s’observà en l’enigmàtica “Ihr Bild” (La seva imatge) i “Die Stadt” (La ciutat), i culminà amb “Der Doppelgänger” (El doble), que Padmore va interpretar pràcticament sencera sense vibrato, accentuant l’acidesa i incomoditat de la trobada entre el poeta i el seu doble, i exemplificant així que cada cop que hom pateix un desengany amorós una part d’ell mateix es desdobla i mor.

Però –malgrat no estar anunciat al programa– el tenor no va voler acabar així el concert i va incloure-hi Die Taubenpost –una de les darreres cançons de Schubert amb text de J. G. Seidl– que sovint s’afegeix a aquest “fals” cicle schubertià. El colom missatger, que així es diu la cançó, recull un missatge molt propi del romanticisme, el del record, la nostàlgia dels temps millors, dels anhels i amors perduts. I amb aquest esperit, el de la nostàlgia pel moment màgic viscut al Palau de la Música Catalana, el públic va marxar cap a casa, tot recordant el nom del colom missatger, que també es diu Mark Padmore i, tal vegada, Paul Lewis.